Avui reproduïm pel seu interès l’article “Laporta no és Carretero” del periodista Miquel Martín i Ganisans publicat en el seu bloc “sense treva”
Ara que el Termcat ha adoptat oficialment per a la nostra llengua mots com ‘mojito’ o ‘brownie’ podria plantejar-se fer nostra l’expressió ‘al lloro’ que ja era popular però que s’ha fet cèlebre després del discurs de Laporta davant els penyistes a Hospitalet l’abril de 2008. De moment el Termcat contempla ‘la nit del lloro’ com a expressió acceptada per definir el fet de passar una nit en blanc. Ves per on.
L’entrevista de Salvador Sostres a Joan Laporta a El Mundo ha provocat un autèntic terrabastall de declaracions i reaccions. Per cert que ja té conya que el mitjà escollit per insinuar amb més força que mai la intenció de concórrer a les eleccions catalanes amb formació política pròpia hagi estat el diari de la teoria de la conspiració contra el castellà a Catalunya.
MALA DIGESTIÓ DELS PARTITS NACIONALS En general ha sobtat la poca cintura de CiU i sobretot d’Esquerra en reaccionar a aquesta entrevista-anunci. Només el sempre viu Miquel Iceta ha estat capaç de fer una croqueta estil Laudrup amb un elegant ‘benvingut al club’. No s’entén com un veterà del negoci com Joan Ridao ha sortir a reaccionar en tromba i en castellà (entrevista enllaunada amb Europa Press?) contra Laporta tot acusant-lo més explícitament que implícitament de messies. Greu error. Primer perquè denota nerviosisme davant la perspectiva que Laporta es presenti. I segon perquè l’encara president del Barça s’ha fet fotos a dojo els darrers dos mesos amb el seu amic i candidat d’Esquerra, Joan Puigcercós (torxes del 15 d’octubre a Monjuïc, Santa Maria d’Oló i premis Lluís Companys, entre altres).
A QUI MENJA ESPAI LAPORTA? El que està clar és que, amb tots els respectes per l’exconseller i exalcalde de Puigcerdà, Laporta no és Carretero. Per molts motius però només en un aspecte essencial per a concórrer a unes eleccions com és el greu de coneixement públic entre la ciutadania, Laporta supera el 90 per cent mentre que Carretero només és reconegut entre els sobiranistes més actius.
Si les eleccions es fessin demà, Joan Laporta podria recollir bona part d’aquest aproximadament 40% d’electorat d’Esquerra Republicana que la major part d’enquestes detecten que els de Puigcercós tenen desmobilitzat o instal·lat en l’abstenció. Difícilment la mossegada de Laporta a Convergència podria passar una factura seriosa a la federació ja que l’apel·lació al vot útil de Mas davant una hipotètica reedició del govern d’Entesa (consolidat periodísticament com a tripartit) tibarà els seus votants que evitaran ‘aventures’ que puguin donar possibilitats a Montilla de retornar de nou a Palau. Allò de ‘Laporta és un patriota i un bon nano però si el voteu a ell ens arrisquem a que el tripartit sumi de nou i que el PSC-PSOE segueixi a la presidència de la Generalitat’. De manual.
ENQUESTES I PROJECCIONS El passat mes de novembre El Periódico va publicar una enquesta que va passar força desapercebuda. En ella un 12% dels enquestats -caldria veure la cuina- assegurava que faria confiança a Joan Laporta en unes hipotètiques eleccions a la Generalitat, unes dades espectaculars en cas que es traduissin a la realitat. Tot i això, el rotatiu de Zeta va ser capaç de posar un titular tan poc científic atenent a les dades del sondeig com ‘Laporta no aconsegueix arrossegar vots com a candidat independentista’.
Reiterant que si les eleccions fossin a poques setmanes-mesos vista, la campanya de Laporta segurament es basaria en el discurs romàntic que està donant en les darreres entrevistes combinat amb un punt de pragmatisme sobiranista sobre l’espoli fiscal, el clàssic logos+phatos de la retòrica aristotèlica tot adobat amb el magnetisme que transmet el president del Futbol Club Barcelona. ‘La lluita més romàntica que hi ha és per l’autodeterminació dels pobles. Lluitar perquè la teva nació pugui administrar els seus recursos lliurement és una aspiració‘. Insistint en la política ficció que se celebressin eleccions demà passat, aquest discurs amb el personatge Laporta conforma un còctel que pot tenir un públic potencial gens menyspreable.
CAMPANYA MADRILENYA I GUERRA BRUTA A més, Laporta pot gaudir de l’efecte Carod. És a dir, que sigui precisament El Mundo i el Torquemada mediàtic espanyol qui li faci mitja campanya demonitzant-lo. Els atacs de la dreta extrema espanyola contra dirigents catalans provoquen entre un segment important de l’elect0rat nacionalista/sobiranista un corrent immediat de simpatia.
Com a element de claveguera a tenir en compte, Laporta es pot trobar amb l’habitual guerra preventiva dels dossiers sobre les seves activitats. Ell sabrà i haurà de sospesar si allò que ha fet els darrers anys el pot comprometre com per hipotecar-lo a intentar concórrer a la cursa cap a la Generalitat. Tot i això, entre Pretòries, Terres Cavades tarragonines i lladrocinis varis vinculats als partits de l’establishment, a l’amic Jan sempre li pot quedar el recurs del ‘qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra’.
Queda tota una marató electoral però al lloro amb aquest home perquè pot tenir recorregut.
