Una vella dita popular basca afirma que si la primera vegada que sents el cant d’un cucut tens monedes a les butxaques, eixe any no et faltaran els diners. Ho he llegit en un llibre de Kirmen Uribe d’una preciositat infinita, serena. No sé quan va ser la primera vegada que vaig oir el cant del cucut, era xicotet, i llavors no m’importaven els diners, ben bé com ara. Sí que recorde l’última vegada. Va ser fa un parell d’anys, a la cara nord de la serra de Crevillent (a les terres de la família materna, l’Ombria de el Fondó de les Neus), allà on els pins, les carrasques, els brucs i els arboços creixen forts i sans perquè els arriba l’alé de les terres del nord, el mateix alé que parla sobre la sort del cant del cucut. I és curiós, perquè no en va ser un, el cant que vaig sentir, sinó el de dos cucuts, un mascle i una femella, tot fent el seguici nupcial. Era primavera.
Siga com siga, des d’aquella última vegada que vaig sentir el cucut no he tingut més diners, tampoc me’n fan gaire falta. El que sí que he notat força és que les butxaques les tinc més plenes de bons amics que mai. Supose que eixa ha sigut la riquesa que em dispensaren aquella parella de cucuts. Una riquesa que no té preu. Espere de tot cor que enguany vosaltres també oïu el cant d’algun cucut. Per si de cas, us enllace un vídeo on podreu gaudir-ne. Feliç 2012.
