El President del Barça, Sandro Rosell, va decidir ahir animar la prèvia del decisiu partit al Madrigal -amb virus FIFA, amb lesionats, i amb tocats- amb una exhibició de prepotència com no es veia a Can Barça des que el seu èmul ètic i intel·lectual, l’amic Joan, va fugir cames ajudeu-me després d’enfonsar el club a una profunditat de la qual només l’excel·lent feina de Laporta el va aconseguir rescatar.
És evident que fins i tot un nen de cinc anys és capaç d’entendre que la feina d’un president és treure pressió als seus jugadors, mirar de no picar vestuaris aliens i empassar-se la seva condició d’aficionat de barra de bar per mantenir una mínima dignitat institucional. Per posar-ho fàcil, exactament el que ha fet Guardiola els darrers tres anys, i el contrari del que fa l’amic del sandrusku cada principi de temporada prometent triplets, galàxies i, si cal, conèixer el patrimoni del Dioni de la Franja.
Tanmateix, una cosa és un nen de cinc anys i una altra cosa ben diferent són eminències de la capacitat de l’amic Joan o l’amic Sandro, tallats ambdós pel mateix patró en totes i cadascuna de les vessants de la vida. Tenir a la presidència un fanàtic que pretén saber de futbol és més perillós que un fons Feder en mans d’UDC o el PSOE andalús, i sumar a la primera tara l’obsessió compulsiva per fer negocis gràcies a la llotja ens situa davant un panorama més negre que el que afronta el braç polític dels GAL amb les municipals. Recuperar la sensació de vergonya aliena que hom sentia quan l’amic Joan afirmava parlar segons el moment com a persona, com a culé o com a president era difícil, però sentir l’amic Sandro declarar-se simultàniament fumador i no fumador esvaeix qualsevol dubte.
No deixem, emperò, que el fum de les submoralitats tapi les coses interessants que estan passant. Viagogo, l’empresa de seient lliure ètic de l’amic Sandro -la qual va afirmar que es vendria, i que d’acord amb el seu compromís amb la transparència informaria de la venda- ja té a la venda, per un mòdic preu d’entre 560 i 3000 euros, les entrades per la final de Copa que acaba de posar-nos coll amunt amb les seves fanfarronades roncerils. Mentrestant, el Barça ha posat a disposició dels socis menys entrades per la final que l’amic Florentino (la diferència és de gairebé 2.000), i els directius, a diferència del que succeïa a l’etapa Laporta, gaudiran de 10 entrades gratuïtes, on gratuïtes significa pagades pels socis. Com és consubstancial al compromís de transparència de l’amic Sandro, el club ha optat prudentment per amagar la informació sobre a quins “compromisos” han reservat les entrades.
Segueixen cuejant, encara, les gravíssimes acusacions de dopatge que Florentino -parla Guardiola- va filtrar a la premsa nacional de la nació de Madrid, i que van tenir com a única resposta per part de l’amic Sandro que havia parlat en privat amb el seu amic i que, en la seva línia de transparència, s’estimava més no fer públic el contingut de la conversa. Com l’amic Joan, l’amic Joan és expert en obrir la boca quan toca tenir-la tancada, de la mateixa manera que és expert en desaparèixer, vot en blanc a la mà, quan és necessària la seva presència. Quan hom disposa de l’equip que han deixat Laporta, Txiki, Cruyff i Guardiola, és suportable tenir un amic Joan o un amic Sandro, però lamentablement les coses bones no duren sempre -veure com el Barça de basket ha estat escombrat per un equip amb una afició de veritat i en un pabelló en el que es permet fumar, kanaprenguin- i, quan es torcen, cal gent capacitada. Un no ha conegut mai ningú capaç de gestionar derrotes essent, com en el cas que ens ocupa, fins i tot incapaç de gestionar victòries.
