El temps conserva alguns amics en absència temporal i te’ls deixa tastar de tant en tant perquè en comprovis l’evolució del vintage, que en gran part és una referència a la teva pròpia evolució. Te’ls trobes i es produeix un intercanvi que gairebé mai és equilibrat. A vegades ets tu el que passes el testimoni amb alguna idea o alguna vivència que l’amic o amiga s’emporta en una fraterna cursa de relleus. Altres vegades ets tu qui rep l’entrega d’una noció reveladora que et posa les piles una temporada o d’un simple comentari que et fa tocar de peus a terra. El resultat de la topada casual amb en T.X. , al nou aeroport del Prat, va ser de nivell B: el meu vell amic em va obrir els ulls a una realitat que tenia davant dels nassos i de la que no m’havia adonat.
Com acostuma a passar ens vam saludar com si ens haguéssim vist el dia abans però al cap d’uns moments vaig notar-li una distreta atenció per l’entorn en que ens trobarem. De cop i amb un somriure satisfet em va dir que només mirant la gran volta blanca que culmina el hall hom pot adonar-se’n que l’aeroport del tripartit té una estructura constructiva molt sensata. D’instint vaig alçar el cap per mirar i en fer-ho vaig provocar-me un encadenat mental que em permetí en pocs segons comparar-la amb la rica fusteria del sostre de l’aeroport del PP, una de les magnes obres del Sr. Aznar a Madrid.
El meu amic arquitecte, en T.X., té molta raó en el seu comentari. No deu tenir el mateix cost una malla per la coberta del Prat que les columnes de ferro i el barroc llistonat de fusta cara que va dissenyar Richard Roberts per la T-4 de Madrid-Barajas. La diferència en la despesa fa de l’aeroport català una evidència: la sensatesa va ser prioritària a l’hora de dissenyar i executar l’obra de Ricard Bofill.
El meu amic T.X. va agafar el seu vol a Toronto, jo vaig anar a Madrid i fins a la pròxima trobada d’aquí a dos, tres o quatre anys, qui sap. Aquesta vegada, com ja he dit, ha estat ell el que em deixa una idea per rumiar-la, una evidència natural, d’aquestes que remunta amb dificultat el torrent cabalós de l’artifici que ens envolta: la importància de la sensatesa en les nostres vides i en la política.
L’aeroport del tripartit, com l’eix transversal de CiU, són obres de govern que marquen etapes de la nostra història recent, puntals de la nostra consolidació nacional, com en el seu moment ho van ser la creació pujolista de la CRTVC o la maragalliana olimpíada del 92. Per tant resulta del tot insensat fer creure amb propaganda massiva als ciutadans i ciutadanes que el PSC, ERC i ICV junts no han fet res o que ho han fet tot malament. Com també és insensat que PSC,ERC i ICV no publicitin, presos d’un escrúpol penós, que junts han estat una sòlida estructura d’esquerra a Catalunya, el resultat d’un disseny sensat. I sobretot recordar als ciutadans que els van votar que l’aeroport de Barcelona – sobretot el seu concepte estructural- és l’aeroport del tripartit.
