Aquest any he fet feina a un institut de poble i he gaudit molt de poder sentir la meva llengua, la catalana, a totes hores. La diferència ha estat notable ja que sempre havia fet feina a instituts de Palma o de la costa i la llengua vehicular dels centres, tot i que hauria de ser la catalana, era la castellana, i això dificultava molt la feina, tenint en compte que som professora de llengua catalana i la seva literatura.
El professorat sempre s’ha de guanyar l’alumnat, pel simple fet de ser-ho. El professorat de llengua catalana, també ens l’hem de guanyar, però no només pel fet de ser professors, sinó també pel fet de ser professors de llengua catalana, una assignatura que sol ser molt rebutjada en segons quines zones de Mallorca.
Als instituts de poble això no passa, però apareixen altres problemes que deixen molt clara la situació sociolingüística actual de la nostra llengua. Ha millorat? Pens que no.
Si als instituts de costa has de lluitar perquè, com a mínim, l’alumnat se’t dirigeixi a classe en català, als instituts de poble, encara que la situació sigui molt diferent, has d’explicar, encara, que el mallorquí és un dialecte del català. Molts són els alumnes que estan en contra d’aprendre llengua catalana, voldrien aprendre llengua mallorquina. A part d’això, també te trobes amb la trista situació de tenir nou nins mallorquins i un nin sudamericà que entén perfectament la nostra llengua i quan parla, la resta passa a parlar en castellà, tenint molt clar que si no seria una falta de respecte. Per no contar-vos el que costa que deixin de dir alguns barbarismes, ja que els tenen tan interioritzats que els senten com a propis i pensen: “Però si ho hem dit així tota la vida”.
Crec que tot el que he explicat és símptoma d’una situació anormal i negativa per a la nostra llengua. Per a alguns no hauré dit res de nou, tot això ja se sap des de fa temps, però n’hi haurà d’altres que diran que som derrotista i que la situació no està tan malament. I sí que ho està, principalment per la manca de conscienciació lingüística i per l’autoodi, molts el pateixen sense ni adonar-se’n.
Som els propis catalans els qui hem de defensar el que és nostre, però molts no ho fan i es necessita aquesta unió, la unió fa la força. No conec cap andalús que no defensi la seva cultura per damunt de tot, en canvi sí conec molts de mallorquins que passen de la seva. Si a tot això li afegim la situació política i econòmica actual, ens adonam que es necessita un canvi, el problema és que els que ens adonam de la necessitat d’aquesta canvi sempre som els mateixos i així, no arribam enlloc.
Com pot canviar la situació si no canvia la consciència del poble? Si algú té la resposta ja sap el que ha de fer.
Ara que… jo estic contenta de tenir-la aquesta consciència i caminar, menjar, dormir, beure i estimar… en català.
