Els municipis, les vegueries, les comarques i els altres ens locals que les lleis determinin integren també el sistema institucional de la Generalitat, com a ens en els quals aquesta s’organitza territorialment, sens perjudici de llur autonomia (Estatut 2006; Títol preliminar; Article 2 La Generalitat; apartat 3)
Deia el gran economista Joseph Schumpeter (1883-1950), en la seva magna obra Capitalisme, Socialisme i Democràcia (1942), llibre de consulta obligada d’unes quantes generacions de líders mundials, que hi ha problemes polítics que mai no s’acaben de resoldre. Són qüestions que de portes enfora tothom diu que s’han d’afrontar, però van passant els anys sense acordar-se la manera de fer-ho. I Schumpeter posa les divisions territorials com a exemple d’un problema d’aquests, fet corroborat per la tendència a l’estabilitat de les divisions administratives, que solen convertir-se en fòssils territorials, fins i tot en el cas de fronteres artificioses, traçades a tiralínies.
La història confirma que només en temps de trasbalsos polítics com una revolució o un canvi de règim s’acaba per fer ‘taula rasa’ del passat i de les estructures territorials preexistents. Un exemple destacat d’això va ser la divisió departamental de França imposada per la Revolució (1790). La divisió provincial espanyola, feta a imatge i semblança de la departamental francesa, va requerir de tres intents per imposar-se i tots tres es van produir en episodis de trasbals i de canvi: el primer a les Corts de Cadis (1812), el segon durant el Bienni Liberal (1820-22) i el tercer just després de la mort de Ferran VII, quan el ministre Francisco Javier de Burgos imposava a títol provisional la divisió provincial mitjançant un decret de 30 de novembre de 1833.
Malgrat aquesta provisionalitat, i tot i que des d’un primer moment va ser qüestionada, la divisió provincial espanyola ha arribat fins avui, havent sobreviscut a unes quantes constitucions, diverses dictadures, dues repúbliques i a un mínim de dues restauracions monàrquiques. Les províncies fins i tot van ser consagrades per la constitució actual (1978) que les va fusionar obligatòriament amb les comunitats autònomes, en un exercici absurd de fossilització territorial. Però, té algun sentit mantenir vigents les províncies a dia d’avui? S’adapten al mapa autonòmic? Contribueixen a una millor distribució territorial dels serveis, com l’ensenyament, la sanitat, l’atenció social i el sistema universitari? Esdevenen un element de potenciació del sistema de ciutats i un factor d’equilibri territorial? Per què el mateix govern estatal va plantejar durant la transició incrementar fins a sis el nombre de províncies catalanes?
La resposta a aquestes preguntes és negativa en tots els casos. Les províncies són una rèmora. I no només ho són per Catalunya sinó que ho són també per moltes Comunitats Autònomes. Fins i tot es dóna la paradoxa que només les comunitats uniprovincials, com Astúries o Múrcia, poden organitzar lliurament el seu territori de la forma que creguin més convenient. La divisió provincial esdevé, per contra, una estreta ‘cotilla’ administrativa per territoris com Extremadura, que només té dues extensíssimes províncies, per no parlar d’Aragó, Galícia o Andalusia. La conclusió és òbvia: la província és un anacronisme que limita en una gran mesura l’eficàcia de les polítiques d’equilibri territorial que apliquen les comunitats autònomes. Una rèmora que respon a una concepció jacobina de l’Estat que ha quedat obsoleta i no té cap sentit una vegada s’ha consolidat el mapa autonòmic.
Fa més d’un segle que el catalanisme polític qüestiona les províncies. A les Bases de Manresa (1892), que posaven sobre el paper els principis elementals del catalanisme polític, ja es propugna un model d’organització territorial basat en la comarca. Més endavant la Generalitat convertia en realitat aquesta aspiració política en impulsar la coneguda divisió territorial republicana (1932-36) que organitzava Catalunya en 38 comarques i 9 vegueries. Durant la transició, una vegada aprovat l’Estatut, una resolució del Parlament de Catalunya instava a la conversió del país en província única, però la LOAPA i el Tribunal Constitucional ho van impedir. Finalment, l’Estatut de 2006 estableix que Catalunya s’organitza en municipis, comarques i vegueries. Tots aquests intents condueixen a una conclusió inequívoca: ja va sent hora de girar full i acabar amb aquesta rèmora, no sigui cas que acabem per donar la raó a l’eminent Schumpeter i mai no trobem el moment per a fer-ho.
