El proppassat dijous, l'atzar de Cronos volgué que fóra 25 d'abril i que em tocara explicar Joan Fuster als alumnes a Alacant. Per als despistats i desmemoriats, el 25 d'abril de 1707 valencià és l'11 de setembre de 1714 català, la pèrdua de les llibertats nacionals, de les nostres lleis o furs, de la prohibició de l'única llengua pròpia i comuna que coneixem… Arran d'aquell 25 d'abril, alguns valencians, com el General Basset i molts altres miquelets, pujaren a Catalunya a defensar-la contra les tropes borbòniques. El que s'esdevingué després, ja ho sabreu, ara és motiu de Diada.
Explicant Fuster i les implicacions lingüístiques, històriques d'aquella pèrdua i d'altres fins als nostres dies, un alumne em preguntà una mica estranyat, confús, com era que a Catalunya i al País Valencià (i les Illes) “celebràvem” una tal derrota, i que a més en férem diada nacional. Jo, gens sorprés, li diguí que sí, que semblava una paradoxa, però que tenia la seua ráo de ser.
No érem, li -els- vaig explicar, un cas aïllat a l'hora de “commemorar” (que no “celebrar”) un fracàs col·lectiu. Al món n'hi havia més, d'himnes nacionals i diades tristes en aquest sentit, i més que en vindrien, perquè la història generalment sol escriure's amb -i per- un nombre escàs de vencedors i botxins, però molts de perdedors o ocupats.
També, que commemorar aquesta data era part de la nostra voluntat de ser, de renàixer de les flames amb què Felip V incendià els nostres pobles i ànimes. La recordàvem per canviar-la, per capgirar-la algun dia. L'elit política autòctona, la burgesia valenciana, castellanitzada des de fa segles, bé que voldria que no la commemoràrem, que tan sols passejàrem amb saragüells, faixa morellana i parlant castellà cada 9 d'octubre. Però no, la dignitat i la llibertat tenen un preu que no es paga en una botigueta de “vestidos regionales”.
L'explicació teòrica acabà, mutatis mutandis, allí. Hui dissabte, però, continua -per a mi i d'altres- la sessió pràctica, eixint pels carrers de València, com es fa cada 11 de setembre pels de Barcelona, per recordar que “Quan el mal ve d'Almansa a tots alcança”; per demostrar que encara som, que volem ser, que serem i canviarem, malgrat tot, la data d'una paradoxa.
http://www.youtube.com/watch?v=kj2shJ5Sezw
