L’any 1929 la Ciutat del Vaticà va constituir-se en estat independent pels Pactes del Laterà firmats entre Gasparri i Mussolini. És una monarquia absoluta i té dues llengües oficials, l’italià i el llatí. Tothom sap que és un estat iceberg del que només se’n veu la punta però amb vastos territoris espirituals submergits. Mil cent milions de creients fan pinya a l’entorn del microestat pontifici, la mitat parlen español i vint milions han visitat la Sagrada Família de Gaudí en els darrers deu anys.
Com bé explica el corresponsal de la cadena SER a Roma, Joan Solés, http://www.hora25global.com/blog.aspx?id=759236 el govern Vaticà actua en funció d’interessos geoestratègics. La política vaticana és global com són globals les intencions i els principis del cristianisme des de la seva fundació. Per tant, la visita a Catalunya de Benet setze també es pot valorar des d’aquesta perspectiva .
Joan vint-i-tres afirmava que Capo della Chiesa è Cristo, non il papa, i per això no té massa sentit dir que l’estada papal a Catalunya és sobretot un acte político diplomàtic, bo i remarcant la categoria governamental del pontífex. Alguns progressistes creients justifiquen als mitjansla visita de Benet insistint en el protocol que, diuen, ens obliga a mantenir per damunt de tot el respecte que es mereix un cap d’estat. Només faltaria! I moltes persones voldran expressar-li també la devoció espiritual que senten pel seu Sant Pare. Però els que es dediquen a plastificar els aconteixements calents, com aquest de la visita papal , el que busquen és anatemitzar els arguments dels no creients i de força creients que passen del Vaticà i del Papa i estan emprenyats per la ingerència religiosa que representa un tour papal a Barcelona. Però això, la divisió asèptica entre política i religió que proposa el somatén d’apagafocs habitual sona a artificial, sobretot perquè ni les necessitats dels catalans ni les necessitats dels españols estan per a argumentaris progres d’aquesta mena. A més, el Vaticà no sembla que hagi tingut el costum històric de separar la dinàmica espiritual de la dinàmica política i quan ho ha fet ha estat per motius estratègics.
El Papa ve a Barcelona amb una intenció concreta i la seva presència a Catalunya influirà molt en el futur immediat de les nostres relacions amb España. Per això té la seva raó i importància que els ciutadans que creuen que el Papa ve per afavorir la caverna catòlica española i aigualir el vi de les reivindicacions nacionals catalanes li mostrin el seu desacord, de la mateixa manera que els qui creuen que cal buscar la complicat del Vaticà per assolir la independència o un reconeixement adeqüat dels interessos de Catalunya s’han d’esforçar i fer-se sentir amb els crits i les senyeres. El mateix que , amb un tarannà integrat a la circumstància protocolària i al rang, se suposa que faran els nostres representants polítics, al seu torn, pels passadissos diplomàtics corresponents.
En aquest sentit, Joseph Alois Ratzinger, reconegut professional de la doctrina de la fe, és un interlocutor sensible al tema català doncs sap perfectament qui era Ferran, el rei de la Corona d’Aragó, l’espòs d’Isabel de Castella, i en conseqüència també sap com han anat els tractes amb els castellans d’ençà d’aleshores i perquè les noves generacions, creients i no creients, diuen ben clar i català, per activa i per passiva, que ja n’hi ha prou.
