La societat catalana té un problema. Un problema ben gros: navega a la deriva.
Imagineu-vos que els Països Catalans són una gran barcassa, molt més gran que la de Noé. A dins hi ha gent molt diversa, petits i grans, homes i dones, rossos, morenos, amb bigoti i sense, amb cabell rapat al cero i amb llargues rastes, homosexuals, heterosexuals, bisexuals, asexuals, alts, baixets, grassonets i prims, religiosos, ateus, agnòstics… de tot el que us vulgueu imaginar i més.
I què hi fan tots en aquesta barcassa? Tots han pujat per fer el mateix viatge. Un viatge cap a la independència. Volen alliberar les seves terres de l’opressió i navegar amb llibertat. Estan contents i amb energia. Recorden que, ara fa un parell de dècades, el panorama era molt negre: la barcassa estava força buida i pocs s’atrevien a entrar. Els que ho feien, a més, hi posaven un peu i tenien por a posar-hi l’altre. Molts d’ells, per raons de poder, per raons de favors i simplement per incertesa, hi pujaven però mai després, en baixar-ne, ho explicaven.
Poc a poc, aquella diversitat tan espectacular de persones s’anava posant d’acord. Anava convencent a més gent a pujar a bord. Quan ja n’eren un bon grapat, alguns van començar a definir un mapa, una mena de ruta. Cada un hi deia la seva. La barca s’anava omplint. Quan ja n’eren molts i molts, uns quants desamarraren la barca. Estava tot preparat.
Tots els tripulants, malgrat les seves diferències notòries, tenien clar que volien arribar al mateix destí. Aquest era el nexe d’unió de tots els passatgers. Les provisions de menjar eren abundats, l’aigua no hi faltaria, i la incomoditat de l’embarcació es faria oblidar amb el bon tarannà de la gent, el caliu humà. La barcassa ja navegava perseguida de petits bots que anaven incorporant gent que des de terra s’ho mirava i, envaïts d’una enveja sana, també hi volien participar. Mai és tard!
De cop i volta, quan les costes i les platges ja començaven a difuminar-se a l’horitzó, alguna cosa no anava bé… un estrany neguit s’apoderà de tothom: no hi havia rems, cap motor, cap sistema de propulsió, cap vela encarada contra el vent… la barcassa anava a la deriva… amb una meta clara i amb una tripulació preparada però sense rumb fix…
Els viatgers es començaren a inquietar… tants esforços… tanta dedicació… gent que havia tret el temps d’on havia pogut per ajudar a la causa i ara veia que la força no es canalitzava, és a dir, es perdia.
Alguns usaven els bots per tornar cap a terra desencisats i d’altres es llençaven a l’aigua entristits. Els més vigorosos discutien de qui era la culpa i com podia ser que no haguessin pensat en quelcom tan important i d’altres sense comentar-ho intentaven remar amb les mans, i sense èxit.
Els pensadors es preguntaven per l’error, si s’havia anat massa ràpid o, ans al contrari, la lentitud havia acabat per matar el projecte. Alguns escèptics, vistes les circumstàncies, es treien un salvavides i deien que ja s’ho imaginaven.
Finalitzat l’exercici d’imaginació, oi que no explico res de nou? Quantes vegades ha quedat demostrat que la societat catalana està disposada a actuar unida? (Manifestació del 18 de febrer a Barcelona, la marxa a Brussel·les…) Quantes vegades les plataformes han demostrat amb èxit la seva capacitat de convocatòria? (PDD, SiP…) Tenim unes bases espectaculars per actuar! Dos pilars que s’alcen amb fermesa, fet impensable ara fa anys! Tenim força, tenim unió social: les plataformes tenen un bon lligam amb la ciutadania… Força i unió, dos elements claus que defineixen la paraula poder. Però en falta un tercer element també essencial: coordinació. El poder no està controlat, dirigit, canalitzat.
Intentem no fer tombar la barcassa a cops i posem-nos a treballar amb seriositat, encara més!
És ara, més que mai, que es necessita un element catalitzador d’aquesta força, un ens que coordini tots els moviments sobiranistes. Crear una xarxa. Tenir clar que hem d’aprofitar que vivim un bon moment per rellançar l’empenta independentista a tots els racons de la societat i treballar ja no només units, sinó dirigint els esforços a una. Si està clar que tots volem la independència, doncs som-hi! Normalitzem la paraula independència i no intentem només internacionalitzar el conflicte sinó nacionalitzem-lo.
La independència ha de ser una ‘raó d’Estat’. Sé que sona estrany perquè no tenim Estat però… prou ja! Actuem com si ho fóssim i comportem-nos tots per aconseguir-lo, sense complexes. Actuem com si fóssim majors d’edat, amb mentalitat d’Estat, i l’aconseguirem.
Sense por, sense mostrar-nos intimidats, amb empenta i alegria. La independència, raó d’Estat.
