L’Artur i el seu mag, l’encantador Madí, s’han proposat rescatar la població d’una suposada depressió social amb una campanya happy. En les seves aparicions el candidat es mostra en plena forma, segur del producte que ven, content d’haver perdut pel camí de l’oposició el cartró pedra de senyor de Farquaad i orgullós de la nova imatge que d’ell es mostra a la cartellera: Artur Mas es l’esmaili de la prosperitat i el bon rotllo. I per si el lot optimista que s’ofereix al potencial elector no fos prou visible el Mas esmaili murri es presenta al costat d’un Montilla en blanc i negre, un presiemoticon pasmao fet amb dos punts i un guió baix.
Amb un bombardeig massiu es busca que aquest imaginari happyconvergent es consolidi en la ment de l’electorat català però fa poc Mouriño va fer una aguda observació en una roda de premsa en la que s’insistia en una rumorologia. “Goebels – explicava el portuguès- deia que una mentida repetida insistentment acabava convertint-se en una veritat però jo afegeixo… pels idiotes”.
Si els catalans ens deixéssim convèncer que amb la happyvergència n’hi haurà prou per superar la crisi econòmica espanyola demostraríem que hem perdut el seny. Cert que el sistema econòmic espanyol és el sistema econòmic al que estem tots lligats, com deia l’Estaca, però també és cert que Catalunya avui ha demostrat amb el dret a decidir i amb infinitat d’articles, llibres i tesis professorals, que no hi pertany de bon grat perquè és un sistema injust.
Un miracle convergent és possible a aquestes alçades? Potser sí, però si una cosa té clara la ciutadania és que l’economia espanyola si reflota serà en gran part a costa nostra i que d’aquesta crisi en sortirem cornuts i pagant el beure. No és el que fan quan no hi ha crisi? Per què haurien d’actuar diferent quan n’hi ha i necessiten més?
La happyvergència gràfica de Mas & Madí augura felicitat a la ciutadania però la seva recepta màgica falla en aquest punt central: el camí és entrar a col•laborar a sac amb Espanya? La seva proposta esdevé gairebé marciana quan asseguren a més que per col•laborar a salvar Espanya amb més concentració els catalans de bé han de llençar per la borda el salvavides de la llibertat que tants esforços i sacrificis ha costat. Per això, sentencien, cal prioritzar l’economia per davant de la política i insten els catalans a llençar per la borda la independència com objectiu nacional prioritari.
Per història i per lògica nacional no hauria de ser un altre el motor de l’optimisme happyvergent? No hauria de ser la ferma voluntat de gestionar l’economia en termes nacionals absoluts, tan políticament com administrativament? No era aquesta l’essència de la suposada marrada espanyolista de Montilla que sempre ha denunciat Convergència? Per què ara segons la mateixa Convergència toca tira’ls-hi una mà als espanyols per remuntar l’economia i no toca aprofitar l’esperit col•lectiu de llibertat creat pel dret a decidir i empènyer per la sobirania? No els faria plenament feliços situar-se al davant del sobiranisme i posar en valor els anhels dels seus militants perquè siguin un exemple cívic a seguir per a la resta de ciutadans de Catalunya en la nova legislatura?
Limitant les possibilitats del moment històric polític amb aquesta oferta prioritària de col•laboració administrativa estatal espanyola el nostre partit nacional majoritari reconeix que en el tarannà Montilla, en la seva prioritat administrativa del sí però amb Espanya, és on rau la millor resposta als problemes de Catalunya. Quina oferta de canvi és aquesta?
Mas i el seu mag, l’encantador Madí, han tret un Montilla de la txistera del subconscient i diuen que és llebre.
