Començo pel títol i a primer cop d’ull podria semblar el d’un dels darrers discos de Manel. Però no. La faula que us explicaré avui va començar quan en un urbanització d’un municipi X, anomenada “Els cagadubtes”, es varen produir un seguit de robatoris a diverses cases. Eren reiterats i després d’unes quantes ràtzies es va descobrir que de mitjana havien robat per valor de 3.000 € a cada habitant en només un any. Escàndol majúscul.
Les reunions entre els veïns i el policia que vigilava la urbanització a peu de carrer eren un batibull. Els veïns, esverats, n’estaven farts i deien que sabien qui eren els lladres i els còmplices perquè alguns els havien arribat a veure però que corresponia al policia enxampar-los. Els indignava que el policia també tingués evidències de qui eren els autors però no els parés els peus. El policia, però, estava sol i haver de detenir a tota la banda de lladres i còmplices sense la col·laboració ciutadana era impossible i també els va recordar que quan l’ajuntament li havia obert un expedient sancionador cap veí li havia fet costat.
Va arribar un punt que l’ira del veïnat va semblar, sorprenentment, que era més enverinada envers l’agent que es preocupava de fer la seva feina que no pas envers els malfactors. I és que el policia n’estava fins al capdamunt de la gorra d’advertir als veïns que calia la col·laboració ciutadana i que això passava sobretot per prendre mesures d’autoprotecció. Coses tan lògiques i evidents com ara no deixar les portes de casa obertes, posar reixes a les finestres, electrificar les tanques dels jardins, posar càmeres de seguretat, alarmes i caixes fortes. Molts demanaven pressupostos sobre les mesures a prendre però sempre ho demoraven fins que es produïen nous robatoris, sempre per part de la mateixa banda de lladres, tot i que variaven segons els anys els executors, i aleshores tot tornava a ser indignació superlativa.
Altres veïns, mentre podaven els xiprers, observaven l’escena pensant que potser els lladres robaven per necessitat i no per gust. Els més indignats reivindicaven la figura d’un familiar d’una important família de joiers que en una urbanització del costat havia anat per lliure i havia acabat pel seu compte amb els xoriços.
El policia va arribar un punt que, diplomàticament, va dir que els veïns tenen el dret de rebre protecció però el deure de ser corresponsables en la seguretat ciutadana i que, mentre visquessin en la queixa constant sense prendre mesures efectives, els robatoris se seguirien produint, perquè seria molt complicat enxampar els quinquis in fraganti.
Tothom sabia qui era cadascú i on vivia. Els que asseguraven haver vist els lladres deien que vivien al carrer Gènova i Ferraz del centre del municipi, els còmplices que vigilaven que no vingués la policia es veu que eren del carrer Nicaragua de la mateixa urbanització, els veïns més indignats vivien al carrer Còrsega, els que podaven els xiprers vivien al carrer Ciutat de la perifèria, tocant al bosc. I els que volien tirar pel dret habitaven escampats en diversos bungalous que feien més evident la seva debilitat. Aquests plantejaven directament la segregació de la urbanització per poder-se dotar dels mateixos recursos que un municipi i poder-se defensar millor.
Per cert, el policia era basc. De Bilbao, concretament. Fart de tot plegat va demanar un trasllat per tornar al seu país d’on es penedia d’haver marxat. Ara, la urbanització “Els cagadubtes” no té cap agent assignat i els veïns s’han d’espavilar.
“Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres.”
Lluís Companys
“El seny si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat només serveix per tapar covardies.”
Francesc Macià
“La política que no fem nosaltres la faran en contra nostra.”
Joan Fuster
