La diplomàcia de la por

L’impressionant èxit de mobilització i d’organització de la Via Catalana ha estat transcendental pel nostre procés d’independència. L’efecte de la gran cadena humana ha estat, pel cap baix, triple. En primer lloc, demostrar-nos a nosaltres mateixos que el suport cívic a la independència no s’afebleix amb el pas del temps, ans el contrari, guanya en adeptes, en organització i en il·lusió col·lectiva. Una mostra més de que les possibilitats de culminar amb èxit aquest procés, en bona part, són proporcionals a la capacitat de mobilització i perseverança de la societat civil que l’empeny des de la base. En segon lloc, internacionalitzant de debò el nostre clam a favor de la independència. El ressò als mitjans de comunicació internacionals ha estat molt ampli, però a més aquesta vegada, a diferència de fa un any, cal destacar la millora de la qualitat de les cròniques, en general amb una informació més acurada i menys tòpica sobre el que s’està esdevenint al nostre país. I en tercer lloc, provocant un canvi en l’estratègia de l’estat espanyol per fer front a una demanda que els espanyolistes menys viscerals (els altres encara es pensen que tot plegat és fruit d’una perversa manipulació) saben que no poden continuar menystenint ni ignorant. Tant és així que en pocs dies ja tenim articulada una nova campanya del no, que com a novetat de la temporada combina arguments barroers amb arguments més subtils; els contraris a la independència d’aquí i d’allà comencen a donar-se cops de colze per liderar aquest front; i els portaveus de l’espanyolisme light de casa nostra van confluint en una tercera via tan confusa com utòpica (perquè de fet ja es va intentar amb l’estatut del 2006 i va acabar amb fracàs monumental).
 
Mentrestant el govern espanyol confia en la seva diplomàcia perquè el món sencer, organismes internacionals inclosos, facin escarafalls a les possibilitats –i a la viabilitat- d’una Catalunya independent i ens situïn fora de la UE, de la comunitat internacional i gairebé del sistema solar (quan l’única certesa és que, amb la independència, quedarem fora d’Espanya). Tots els arguments de la por que han utilitzat els darrers mesos (hecatombe econòmica, que ens quedarem sense pensions, que la mida ens farà irrisoris) han relliscat per una societat, la nostra, acostumada a sentir mentides i a rebre amenaces per part del defensors a ultrança (això vol dir, per sobre de la democràcia) de la unitat d’Espanya. Només els queda el recurs a la diplomàcia de la por, consistent en mobilitzar tot els servei exterior per pressionar els estats, la UE i els principals organismes internacionals a fi que diguin que una Catalunya independent quedaria més aïllada que Corea del Nord. Ara bé: no podrem agrair mai prou al ministre García Margallo la seva contribució a internacionalitzar la nostra causa tot fent desfilar ambaixadors per casa seva i tocant el crostó als qui, al seu entendre, s’han passat de la ratlla. I tot i això el resultat de les intenses pressions diplomàtiques fins ara ha estat  misèrrim. Cap estat s’ha mostrat fins ara obertament en contra del referèndum ni de la independència, i en canvi alguns han mostrat ja una clara comprensió –per no dir complicitat- amb el dret a decidir dels catalans. Hi ha molts estats a Europa i al món que, si bé els pot fer més mandra congeniar amb la causa de la independència (el món de les relacions internacionals molt conservador), entenen a la primera la causa de la democràcia (entre d’altres motius perquè molts d'ells han accedit a l’estatalitat a través de moviments d’emancipació nacional que han aglutinat àmplies majories socials). D’altra banda, l’escàs prestigi internacional d’Espanya i de la seva marca (el director del qual va haver de dimitir aquest estiu per insultar els catalans via Twitter), així com els lligams externs del seu deute públic i privat, no deixa aquest estat precisament en una posició de fortalesa alhora d’exigir segons quines coses a la comunitat internacional i, encara menys, a l’europea. Com a molt pot obtenir algun copet a l’espatlla o alguna declaració d’algun alt funcionari amb por de perdre la seva posició si no acata els dictats corresponents. També cal tenir en compte un altre factor: que aquí no estem quiets. Malgrat disposar de recursos infinitament menors, la (para)diplomàcia catalana, amb l’inestimable ajut de la societat civil i la complicitat de bona part de les comunitats exteriors, treballem amb discreció el front exterior.
 
Pel que fa al discurs de l’exclusió de la UE, que irresponsablement (a pocs mesos de les eleccions europees) estan abonant alguns comissaris europeus, és evident que no té fonament ni des d’un punt de vista jurídic ni des d’un punt de vista pragmàtic. Senzillament ni la UE ni cap estat membre guanya res deixant Catalunya fora de la UE i en canvi perden un contribuent net, una economia clau del sud d’Europa, i s’exposen a una Noruega del sud (és a dir, a un altre estat a qui malgrat ser fora de la UE les coses no li van pas malament). Els estats europeus no permetran per molt temps a l’espanyol la rebequeria de mantenir el veto al reingrés de Catalunya, en el cas improbable de que finalment haguéssim de sortir de manera temporal de la UE.
 
Molt em temo que la diplomàcia de la por acabarà produint l’efecte contrari al buscat. Aquí, les amenaces risibles ens continuaran relliscant, o potser fins i tot reforçaran la nostra determinació. I fora, els governs democràtics del món acabaran comprovant de primera mà que Espanya, en qüestions de democràcia interna, té els peus de fang.
 
Jordi Soléi Ferrando
Diputat per ERC
President de la Comissió d’Afers exteriors, Unió Europea i Cooperació del Parlament de Catalunya