Tot i la norma no escrita que un mateix continent no pot repetir olimpíada, la candidatura madrilenya estava convençuda que aquest precepte no anava amb ells (al capdavall, Madrid és més lluny d’Europa que no pas d’Àfrica) i, consumat l’anterior fracàs de Singapur, va continuar amb el seu frenètic ritme generador d’infraestructures capitalines i d’endeutament a càrrec de todos los españoles, tal com declarava l’alcalde Gallardón: “Madrid 2016 es una candidatura de Estado”. Simbiosis Madrid-España que tenia ben interioritzada la plantilla sencera de Cuatro -els Manolos i els becaris- atiant sense mesura ni vergonya el més ranci i primari no-nacionalisme en favor de la candidatura d’Ejpaña, és a dir: Chicago, Tokio, Rio i …España! Observi’s el matís: “ojo!, los votos sudamericanos pueden ir antes a España que a Rio!”
Els brunètics venien d’uns intensos dies previs, ocupats com estaven en el tractament informatiu de l’espionatge blaugrana i -sobretot- de les inadmissibles i reprovables vel.leitats político-independentistes del president Laporta, barrejant desacomplexadament política i esport. Barreja que mai faria -i ara!- la més gran concentració de polítics jamai vista des de la última cimera de l’ONU –Obama i senyora inclosos- a la capital danesa. Capital que ha estat testimoni de la poca sensibilitat dels màxims mandataris de l’esport mundial que no han tingut la més mínima consideració ni pietat davant les llàgrimes del més il·lustre falangista convers de la recent història d’Espanya. Llàgrimes que sí han tocat la fibra sensible de la delegació espanyola malgrat la poca sensibilitat demostrada a l’hora de pronunciar de manera reiterada el seu cognom com a Samarantx.
L’aperitiu organitzat per la candidatura madrilenya sota el lema “tengo una corazonada”, contribuïa a la proliferació de titulars exagerats, declaracions fora de to i manifestacions d’un desmesurat optimisme que a molts ens feia pensar que la clatellada seria espectacular. A tall d’exemple, la consellera delegada de Madrid 2016, Mercedes Coghen, demanava disculpes a Rio després que el vice-president del COE, José Maria Odriozola, declarés que “Rio es la peor candidatura”, o la traca final a la Plaza de Oriente amb noves demostracions de forofisme espanyolista d’estètica tercermundista, amb predomini de casposos càntics com ara el ja antiquat “a por ellos” i el més recent “soy ejpañó, ejpañó, ejpañó”.
El COI estava preparat per emetre el seu veredicte. Tot i el cerimonial de les votacions, sembla ser que la majoria dels seus membres ja tenien coll avall que la candidata escollida seria Rio de Janeiro, o al menys així es desprenia de les declaracions d’alguns il·lustres membres del Comitè Olímpic Espanyol. Membres que no dubtaven en destacar el professionalisme i serietat del COI quan les eliminades eren Chicago o Tokio, però que opinaven tot el contrari quan la eliminada era Madrid. Potser hi van influir negativament les paraules d’en Zapatero quan va intervenir per manifestar solemnement que “España garantiza el cumplimiento de la ley en la lucha contra el dopaje”. Difícil de creure si considerem l’historial de mentides del ZP. Les rialles encara ressonen per tot Copenhague.
Un detall que potser ha passat inadvertit: la senyora Botella de Aznar passarà a la història com l’alcaldessa accidental de Madrid el dia de la debacle olímpica. I com que les desgràcies no arriben soles, el FMI declarava que el dèficit fiscal espanyol arribaria al 12’5% del PIB, just pocs dies després que confirmés, el mateix FMI, que els països industrialitzats -a excepció d’Espanya– ja estaven sortint de la crisi. Crisi, malgrat tot, que no arriba ni a la categoria de foc d’encenalls si la comparem amb la crisi del Palau de la Música o Cas Millet, on sembla que hi estaria esquitxat tot l’arc parlamentari català i part de l’extraparlamentari. Després de gairebé tres mesos d’haver-se destapat l’afer, a RP no li consta que el senyor Millet, no només no hagi estat detingut, sinó que ni tan sols hagi estat cridat a declarar.
La derrota olímpica de Madrid no garanteix que es tallin de soca arrel tots els episodis previstos de pelotazos immobiliaris i similars, però cal admetre que els hi posa una mica més difícil. Tampoc està garantit que Madrid no ho vulgui intentar novament el 2020 o el 2024, amb el risc que implica d’haver de seguir suportant la mateixa història durant 4/8 anys més: “Convocado un concurso de ideas para diseñar el logotipo de Madrid 2020″ “Si Madrid 2016 tenia sentido, mucho más lo tiene Madrid 2020”. Que no ens passi res i, arribat el cas, que els deus ens donin forces per resistir-ho.
No cal dir que des de Rival Petit volem manifestar la nostra més sincera felicitació a la meravellosa ciutat brasilera de Rio de Janeiro i ho fem deixant constància escrita dels famosos versos de la emblemàtica i mundialment coneguda cançó símbol de Rio: “Garota de Ipanema”.
Olha que coisa mais linda, mais cheia de graça
É ela a menina que vem e que passa
Num doce balanço caminho do mar. Moça do corpo
dourado, do sol de Ipanema
O seu balançado é mais que um poema
I pel que fa a la lliga, la sisena jornada ens porta la primera derrota merengue. Tot i l’absència del Cristiano Ronaldo i la ineficàcia del Musulmán Benzema, cada cop es fa més evident que aquesta lliga serà cosa de dos: Sevilla i Barça, o millor dit: Barça i Sevilla.
Signat: Urdin-Gorria
