La clau
Les eleccions regionals espanyoles del 2010- dites autonòmiques- cada dia dissimulen pitjor la seva veritable naturalesa: són els darrers comicis presidencials catalans regulats i supervisats per interessos forans.
Per molt que l’espanyolisme apreti a nivell mediàtic per desviar l’atenció dels votants cap a temes econòmics o administratius tots els ciutadans i ciutadanes d’aquest país haurien de saber que la importància política del resultat d’aquestes eleccions del 2010 es centra bàsicament en saber qui serà el darrer President de Catalunya amb DNI espanyol.
L’elegit haurà de protagonitzar al llarg de tot el seu mandat el cara a cara político-territorial més potent que es pot mantenir a Europa en aquests moments històrics de canvi global i d’unió continental. I aquest encontre atraurà l’interès del poder europeu vigent sobretot perquè un tema de reorganització nacional afecta l’estructura estatal de la Unió.
Per això el vencedors de les eleccions, ho siguin per la via que ho siguin, han de donar la clau presidencial al candidat més adequat per a defensar les tesis catalanes en el previst i decisiu diàleg sobiranista amb Espanya.
José Montilla ha passat les proves del càsting en la recent experiència governamental i tothom n’ha pres nota. D’Artur Mas se sap que és un bon administrador pel país, un immillorable Conseller en Cap, però que no ha viscut Espanya gaire directament, només episòdicament. Per la seva banda Joan Puigcercós aporta un perfil de set anys a Madrid destacant en minoria absoluta al Congrés quan el PP d’Aznar tenia majoria i després compartint protagonisme amb Zapatero en el bienni progressista espanyol. El coneixen i se’ls coneix bé.
Un d’ells ha de ser el President que afronti la legislatura decisiva, la legislatura de la llibertat.
La claueta
¿Són banals les andanades anti catalanes del gran periodista badaloní resident a Madrid, Enric Juliana? ¿És banal comparar la situació social a Catalunya amb la República de Weimar? En el seu article força el tòpic amb la imatge inflacionista típica de Weimar, la que normalment utilitzen els escriptors i polítics de dretes quan volen devaluar les temporals situacions democràtiques d’esquerres. Una moda molt FAES-aznariana, per cert.
Com se sap en els 15 anys de la República de Weimar no només va haver-hi la gran inflació monetària. També van ser els anys de l’explotació de les mines del Rhur pert part dels vencedors de la guerra del 14-18, dels consells obrers, dels spartakistes, de l’enforcament de Rosa Luxenburg, dels anys de creixement econòmic, l’edat d’or de Gustav Stresemann i finalment de Hitler. A quina d’aquestes etapes es refereix Juliana? No crec que ens vulgui dir que en la seva Catalunya/Weimar, l’Artur Mas farà de Hitler!
Aquest és el mal de la banalitat general espanyola quan tracte el tema català. És una banalitat vírica que acaba per contaminar fins i tot els esperits aguts i perspicaços, com el del nostre Enric Juliana que conviu amb la infecció vint-i-quatre hores al dia.
L’aparent decadència de la política i la societat catalana que ens relaten des de Madrid és en realitat el relat d’un reflex, el de la decadència galopant que pateix el patró autonòmic espanyolista en la seva aplicació a Catalunya. La realitat catalana és una altre cosa, és un sentiment que ells no poden acceptar, unes raons que no volen escoltar, una música que no saben ballar. És la realitat que s’expressà diàfana el juliol d’enguany i que despunta descarada a l’horitzó demoscòpic però que els interessos creuats espanyolistes volen ocultar sota els castells de sorra de la seva demagògia
