‘Cada vez que se escupe para arriba te acaba cayendo encima’ ¡Ahí lo quiero ver! O com dirien al meu poble: ‘és més burro que pixar enlaire un dia de vent!’ Profètiques paraules del gran Preciado pronunciades durant la polèmica de la primera volta mantinguda amb el ja ex-recordman mundial Xose Mourinho i que han vingut a fer el que tothom ha batejat com a justícia poètica per a satisfacció de la bona gent del futbol, que és gairebé tota, si exceptuem l’entorn més friki de can Maligne i bona part de la brunete i/o caverna mediàtica.
Una caverna que s’encomanava al Vila-real per intentar -al menys- acabar la jornada a cinc punts del Barça. Vana il·lusió, doncs en Pep, en una nova exhibició de Cruyffisme, sortia de la Plana amb 8uit punts d’avantatge i la lliga gairebé sentenciada. Una victòria treballada que provocava la indignació (disculpable a cop calent) de l’inventor del Villarato i director de l’Ass, Alfredo Relano: Por fútbol, por portero y por la consabida ración de villarato, que nunca falta, però que quaranta vuit hores després (ara ja en fred) seguia donant la tabarra: El Madrid lo ha intentado hasta donde ha podido y ya pierde la estela, antes de lo previsto. Ocurrió anteanoche, cuando Piqué tras ayudarse con la mano marcó un gol que valía dos puntos. Suerte con el árbitro. Antes al Madrid le había faltado esa suerte. Marcó nada más empezar pero se lo anularon porque el balón había salido antes según el linier, cosa que las cámaras no me demostraron. Luego hubo una mano de Lora que no vio el árbitro y sí mucha gente y las cámaras. Relano, “inasequible al desaliento” reblava el clau d’aquesta manera: Y el Barça no va a ganar la Liga por eso, pero sí ha agrandado la brecha antes de tiempo y más de la cuenta. Al menos, quedan dos territorios en los que aún se enfrentarán Madrid y Barça. Esto no se ha acabado.
S’ha completat una setmana que no ens haviem imaginat ni els més optimistes. I menys després de l’enèsima patinada del nostru president. Una sandruskada perpetrada amb l’inestimable col·laboració -probablement- del megadepartamernt de comunicació de Can Barça que no van ser capaços ni de preparar-li una gracieta al insípid del president Rosell en la presentació d’un acte contra la fam on hi participa activament l’empresari Ramon Pont, vicepresident de la Fundació i directiu alliberat de les incompatibilitats del flamant codi ètic impulsat i aprovat per l’actual directiva. La sandruskada tipus chorreo Boluda style donava munició a la caverna i alertava als bons culers que, amb el Pep al capdavant i exercint un cop més de president de facto, es mantenia fidel al seu discurs i posava les coses al seu lloc. I si es tractava de recollir aliments, doncs no ser tan garrepa i haver pronosticat un 60-0 a favor.
La patinada del president provocava la sortida en massa de la seva guàrdia pretoriana, amb el guru Bañeres al capdavant, per defensar i justificar el seu comportament. Justificació ampliada via la Vanguardia on el seu cap d’esports no tenia el més mínim rubor en posicionar-se barroerament al costat de la seva dona directora de Comunicació del FC Barcelona. Una guàrdia pretoriana, per cert, que de la ma del Cerdanyaberg ja té sota control gairebé tot l’espectre mediàtic català. Des dels matins del Cuní, passant per les tardes dels Divendres, continuant amb l’esperpèntic programa esportiu del baquelites Canut i acabant amb les soporíferes i vergonyants tertúlies dels menjaciris de RUC1, ens podem trobar amb el més florit i granat del sandronunyisme. Un sandronunyisme que s’agafava com un ferro roent a les declaracions involuntàries d’en Pep a la Rai per demostrar que fins i tot el Pep s’equivoca. Equivocació intranscendent, d’altra banda, doncs no ha declarat res que no sabéssim.
Un cap de setmana molt positiu que ha donat pas a l’efemèride dels primers 100 dies del govern dels millors. Un govern desaparegut, però capaç de batre el rècord mundial de retallades per dia governat. Un govern gairebé tan auster com la directiva del Barça. Un Govern que mai, mai, mai s’avindrà a maquillar els comptes per dissimular el dèficit i que pensa plantar cara (mama por!) al govern del RuGalcaba i de l’amortitzat ZP. Un Govern que, a falta d’un euro, s’inventa debats estèrils com el dels uniformes per tal de distreure al personal i que, tot i lamentar-se de la deslleialtat institucional, no dubta en votar a favor del Gobierno. Veurem com evoluciona tot plegat i com es materialitza aquest plante que anuncia el govern dels millors. Llàstima que el dèficit addicional a retallar només sigui d’uns tres mil milions d’euros i no pas de, per exemple, deu mil milions. Potser seria la manera de que CiU deixés de fer la puta i la ramoneta, agafés el toro per les banyes i, prèvia expulsió d’Unió, abracés la causa independentista de manera definitiva i sense complexos.
Queda una jornada menys, tenim vuit punts d’avantatge i l’average provisional, però oju! que esto no se ha acabado. Donen la lliga per sentenciada però els queden dues bales de plata, dos territorios donde competir. Al lloro i que no es desperti la bèstia!
Estem avisats.
Ronaldo: “El triplete es posible”
