La Catalunya de Cruyff es va estrenar ahir amb una brillant victòria contra l’Argentina de Maradona per 4 gols a 2. Els bons catalans vem poder tornar a veure Olegari pel Camp Nou i, a diferència d’altres anys, va existir un interès de tots els jugadors catalans per jugar l’amistós i una cobertura internacional king-size. Una altra diferència important va ser que, enguany, només els catalans hem vist jugar la nostra selecció. Mentre els bascos van optar, per diferències polítiques, per desaprofitar l’ocasió de sortir als papers, la resta d’autonomies han optat per no organitzar els ruinosos partits que organitzaven cada any amb l’únic objectiu de fer ombra als partits de les seleccions catalans basca i catalana.
El fet dels bascos ens demostra fins a quin punt els catalans hem de saber posar el fre davant actituts integristes que només acaben conduïnt a carrerons sense sortida, i als que exigeixen tals actituts. El fet de la resta d’autonomies posa en el seu lloc els que passen del tema seleccions perquè tu, resulta que no és oficial i, a més, només serveix per equiparar-nos amb altres autonomies. La realitat és que només els catalans -i els bascos- tenim l’oportunitat de fer iniciatives com aquesta a llarg termini amb unes garanties financieres aportades pel seguiment de que són objecte ambdues seleccions: la resta s’han de conformar amb abocar calers a les escombreries amb l’esperança que els seus partidets, que apleguen menys gent que un meeting d’Unió, aconsegueixin minar la moral dels suficients catalans com per què optin per quedar-se a casa i passar del tema. Ep! Amb arguments molt elevats, això sí! Si no és oficial jo passo, els polítics no fan res pel tema, etc. Això sí, ben calentets al sofà, i amb una traducció pràctica de tanta efusió similar a la de la presència d’ERC al segon tripartit.
Davant d’això, hi ha els que juguen a cavall guanyador, els que saben que les coses només es fan fent-les i que, en conseqüència, van assistir al partit tot i les deficiències en la campanya de promoció del partit. Aquests, que coneixen la naturalesa corrupta de FIFAs, UEFAs i demés escòria, tenen meridianament clar que no hi ha millor camí per treballar la cosa que incorporar una nova selecció que a més aportaria un camp mastodòntic a llurs finances. Això són números, senyors. I per tal que vegin això és important assistir als partits, i res és millor que la cobertura informativa internacional que hem obtingut amb la contractació de Cruyff.
En aquest sentit, les paraules de J.C. protestant per la poca assistència no són encertades. Són molt encertades, i si ens trobem en presència de qualsevol persona que les critica, farem bé en unir-li ous i celles d’una puntada de peu. Hui al matí Jordi Basté, com ahir a la nit l’habitual melé d’analfabets funcionals encapçalats per Joan Maria Pou i Emilio Pérez de Rozas, s’han dedicat a fer una reedició de l’argumentari mónguer al respecte de tot això. Podem criticar la organització, sí. Podem analitzar la possibilitat de regalar entrades, sí. Podem dir que no aporta res a la lluita per l’oficialitat jugar partits al camp de l’Apañó. El que no podem fer és no adonar-nos de que aquí només hi ha dues opcions: o un es queda a casa despotricant i passant de tot -que és el que va fer l’esquerra espanyola a la transició: ara voten un partit monàrquic ple de xoriços i terroristes d’estat que apuja els impostos indirectes mentres neteja a cop de mamada la tita de tot banc que se li creua pel camí-, o es posa les piles i participa.
Com totes les altres coses, això depèn de nosaltres, i de ningú més que nosaltres. Això és el que va dir Cruyff i, un cop més, tenia raó.
