Diuen que al president Mas li cauen per totes bandes, que la pressió comença a ser considerable malgrat que el sobiranisme romangui encara a les beceroles del desenllaç final del conflicte. El desafiament que Catalunya presenta certament no té precedents des del 1931 i, això, en un Estat fet a trompicons com l'espanyol comporta inevitablement soroll i nerviosisme. Espanya, a més a més, sembla que començaria a veure que 'el problema català' fa una olor diferent si ho comparem amb d'altres moments on les proclames independentistes eren purs focs d'artifici per a ells.
Aliè a tot això, tanmateix, el populista i opinaire de torn continua pontificant amb una pèssima visió global a tort i a dret contra els polítics sense aportar cap solució viable al drama social i/o nacional que viu el país. A un servidor, us ben juro que no li agradaria trobar-se a la pell dels dos líders que ara abanderen el procés sobiranista. Mas i Junqueras poden agradar més o menys, se'ls pot demanar que estirin més per aquí o més per allà, però hi ha una regla general que qualsevol ciutadà hauria de gravar-se al cervell: la cosa política i social mai és feta a mida d'un mateix, a no ser que persegueixis una societat monolítica, i només si tens paciència, cuides la transversalitat i copses l'estratègia, pots aproximar-te a posicions d'eficàcia i d'esperança, lluny de la cova on l'escalfor dels mediocres et fa sentir un milhomes encara que acabis formant part de les escorrialles de la política.
Tots plegats almenys hauríem de valorar i ser conscients que Artur Mas i Gabarró té ara una oportunitat d'or de passar per la porta gran de la història com el president de la llibertat, el qual seria recordat pels segles dels segles com un dels grans personatges de la mil·lenària història de la nostra nació. La contra, seria passar com un politiquet més de la Catalunya autònoma trista i grisa. Aquesta és la cara i la creu del president, i només l'immediatesa dels seus fets avalarà la grandiositat o la malastrugança de la seva persona. Serà el seu talent que demostrarà fins a quin punt aquesta pàtina calvinista que diuen que poseeix és prou ferma com per a erigir-se imponent.
El president, però, haurà de suportar i superar tres llasts que ara mateix li pengen com tres creus de penitència, és la penyora que ha de pagar per no haver fet net des d'un bon principi. El primer, la corrupció que amenaça dramàticament el seu partit, i que anirà a més. El segon, la divisió i la remor interna d'alguns dirigents convergents que comencen a visualitzar un reforçament massa acusat d'en Junqueras a costa del president. I tercer, l'eterna contestació social que, fent gala de la seva històrica desorientació nacional, té, per exemple, el desvergonyiment d'anar a cridar davant de la Generalitat que retallin la despesa a l'exèrcit espanyol, en comptes d'anar-ho a fer a la Delegació del Govern. Veure-ho per creure-ho!
I tot això sense tenir en compte el joc impúdic i brut que l'Estat i els seus coreligionaris a Catalunya llençaran des d'ara mateix als líders i a les institucions del país. El senyor Mas, en definitiva, té a les seves mans escombrar i superar amb escreix l'ombra de Jordi Pujol, que seria com matar definitivament el pare, un fet que em fa tota la impressió que desitja com l'aire que respira després de tants maldecaps i de tantes vergonyes que aquesta família li ha inflingit.
