Després de la rebequeria perpetrada per l’entrenador Llourinho al camp de l‘Almeria, prescindint de l’únic 9 de que disposava amb la consegüent pèrdua de dos preciosos punts, el president Perez, més desaparegut que l’Artur Mas en el seu primer mes de mandat i en menys energia negociadora que els sindicats majoritaris davant del pensionazo, s’abaixava els pantalons, posava en Valdano a la nevera i accedia a les pretensions i capricis de l’entrenador portuguès tot obsequiant-lo -just el dia del seu aniversari- amb la incorporació del conflictiu jugador togolès Adebayor, també conegut com a Troncomayor i/o Soymuymayor.
El Maligne sortia ferit d’Almeria, superava l’anada de Copa davant d’un Sevilla en hores baixes i viatjava al Sadar on acabaria exhibint totes les seves mancances i vergonyes. Un Cristiano que ja no marca, un Ojil oziluz intermitent, un de Maria que ja no sorprèn, els anàrquics Ramos i Marcelo, l’autista Benzema, el malaltís Alonso, l’ex-jugador Kaka i tutti quanti. En definitiva, un Madrid esgotat per manca de rotacions i un Mou a la deriva que fins i tot provocava la delirant crítica del seu defensor més incondicional, el navarrès Eduardo Inda, director de Marca i amb el cor dividit, que des del seu videoblog reivindicava la presència de Granero i Canales en el lloc de Las Kadiras al mig del camp (cuñaaaao!) com a doble pivot defensiu: “donde estaban Granero y Canales? lo digo por mentar dos nombres de peloteros con condiciones de sobra para llevar la batuta de este equipo” (aquí rialles enllaunades)
Una derrota que els allibera -definitivament.- d’haver de lluitar per una lliga inabastable i així poder-se concentrar en els títols importants i que realment els preocupen: la copa del dròpul i la dècima: “El Madrid puede y debe apelar, como hizo ayer Valdano, a su pasado, a su compromiso con la historia, a su resistencia a la derrota, pero eso puede valer para las otras dos competiciones en carrera, la Copa y la Champions” (Relaño dixit), “La cuestión es tan sencilla como que ahora la Champions y la Copa se convierten en los dos grandes agarraderos para salvar una temporada que se ha puesto fea y turbia por culpa de la Liga. No hay nada perdido y a dos partidos en eliminatorias abiertas el Madrid puede ganar a cualquiera” (Roncero dixit). La consigna és clara: hay que irse de copas. I també és clar el resultat de les enquestes de diversos diaris digitals que a la pregunta de si la lliga està sentenciada, més del 80% creuen que sí. Inclús molts enquestats creuen que si el Barça perd algun punt, el pot recuperar fàcilment quan visiti el Bernabéu.
Malgrat la clara derrota al Sadar, l’excel·lent arbitratge rebut, la certesa absoluta de que la lliga ja està més que sentenciada i que el Maligne s’haurà de disputar la segona plaça amb els submarí groc de Vila-real, ni el ploramiques Llourinho ni l’inventor del Villarato han pogut evitar referir-se al Osasuna-Barça, aquell partit de la primera volta que va començar amb retard per culpa del polèmic desplaçament a Pamplona Iruña que de manera tan nefasta va gestionar el president Rosell. Mou: “El partido que ganó el Barça con 0-0 hay una jugada decisiva en el partido que el árbitro no señala”. Relaño: “A este campo llegó el Barça tarde y dio el consabido recital, si bien es cierto que el villarato le echó un capote en forma de penalti al limbo aún con el 0-0”.
Un cop fort i un diumenge dur per la Brunete. Lluny de les conyes habituals, aquesta vegada, a Marca TV passaven de puntetes sobre el desastre merengue i els de Punto farlopa Pelota, amb un Pedretroll enfonsat, perdien el temps analitzant exhaustivament les misèries del Patètic. I el Roncero, missing, intervenia un parell de minuts via telefònica. La llista de perjudicats per la derrota merengue és incalculable i les denuncies a la manca de competitividad dels rivals del Barça o al suposat dopping dels cracks de la Masia, a l’ordre del dia. Mereixen especial menció però, el director de Marca, l‘Inda100, on en aquest excel·lent article queda totalment retratat. O aquest altre, un tal Julian Ruiz del Mundo, on no només queda retratat, sinó que demostra tenir mèrits més que suficients com per ingressar, mitjançant camisa de força si cal, a l’hospital psiquiàtric de Sant Boi Leganés: “Y los limacos del Barcelona sacarán toda la artillería esta semana, incluso ante el Sevilla. Fuí a la inaguración de El Sadar hace muchos años cuando estaba en mi querido MARCA. Ese año, Osasuna bajó a Tercera División. Ahora, el coqueto y pequeño estadio se llama Reyno de Navarra. Vivimos con los reinos de taifas de España, donde el Madrid genera el mayor odio, visceral, enfermizo. Tanto como echar otro balón cuando se producía una jugada de ataque del Madrid. El provincianismo del oprobio no se disparó cuando llegó el Barcelona una hora tarde a El Sadar, perdón, al Reyno de Navarra. Ni peleó el equipo de Camacho como si le fuera la vida. Sólo es el miserable odio al Real Madrid, el poder, el centralismo, el enemigo de los nacionalismos o de los provincianismos. Como se diga. Bueno, es una liga intoxicada, manipulada por ese Mubarak del futbol español, llamado Ángel Villar, que lleva en el poder casi tantos años como el faraón egipcio. El rey del Athletic, del Barça, de los nacionalismos.Viva el faraón”.
Retratat, ben retratat i víctima de les seves paraules ha quedat també “The Special One” en aquest extraordinari article -un cop més- de Ruben Uria a les pàgines del digital eurosport.yahoo del qual destaquem aquest impagable paràgraf on es descriu de manera precisa i brillant la trajectòria del gran traductor des de la seva arribada a la Casa Blanca. La Casita Blanca, com ja l’anomenen alguns veient la seva progressiva conversió en casa de barrets. Aquest és el paràgraf: “Príncipe del resultado y tratado de la mala educación, “The Special One” debería echar la vista atrás y reflexionar sobre quién ha colocado al Madrid al filo del precipicio: Pidió públicamente el amparo presidencial en mitad de un ataque de histeria, fabuló conspiraciones arbitrales y se echó en brazos de Villaratos absurdos, protagonizó episodios matonistas sin precedentes, atacó la estructura del club, ganó su caprichosa guerra del nueve, aireó su desencuentro con su superior y condenó a Valdano a ser un jarrón chino de la dinastía Ming, un simple elemento decorativo en los despachos. Su hoja de servicios, que genera controversia y multiplica enemigos, suma y sigue. Lo peor del asunto es que los excesos verbales de Mourinho están en relación inversamente proporcional al fútbol que practica su Real Madrid. Cuanto más habla Mou, peor juega su equipo. Cuanto más charcos pisa, menos credibilidad tiene su sistema. Y cuantas más excusas busca, más tozuda es la realidad. Y la realidad dice que el Madrid no funciona, no juega a nada y está a siete puntos del Barça, que conjuga ganar y gustar”.
I mentre seguim espectants per saber si les dictadures laiques dels països àrabs acabaran transformat-se en amables democràcies occidental style o esdevindran inquietants dictadures islàmiques iranian style, a casa nostra, l’invisible govern dels millors tal com hem anat anunciant reiteradament des del Rival Petit, acaba d’incomplir oficialment una de les seves gran promeses electorals: la eliminació de la zona de 80 km/h.
Una promesa mentida feta sabent conscientment que no la complirien. Visca la honestetat.
I visca la coherència
Cavernícoles
