A Kakània, deia Robert Musil, tots els ciutadans són iguals als ulls de la llei però evidentment no tothom és ciutadà. I afegia, la seva constitució és liberal però el seu sistema de govern és clerical. I amb el record de Músil al cap hom es pot preguntar: és aquest el perfil que imagina per al nostre país el màxim representant de l’església catòlica? i també, el seu missatge contra la laïcitat en el territori ha estat un crit irat davant del retrocés de l’espiritualitat o l’expressió conseqüent de qui vol aturar la davallada de la seva quota de mercat?
Quan Freud parla de sentiment oceànic per referir-se a la religiositat, acota l’experiència a la vivència subjectiva dels individus que tenen sentiments i sensacions d’eternitat. El sentiment oceànic ha estat sempre un element important per identificar la religiositat especialment en qui necessita religió malgrat no tenir fe o no ser capaç d’admetre el component il·lusori de la creença. En aquest sentit, des de fa ja uns quants anys, des del nucli dur de la consciència i la militància política, molts analistes, intel·lectuals i polítics ha denunciat un increment notable en amplis sectors de la població de la tendència a cercar respostes als problemes de la societat en àmbits no oficials. Molta gent s’acosta a tot allò que ajuda a sentir-se en comunió amb el món i el ventall d’ofertes afecta molts camps de l’acció social i personal.
Precisament és la laïcitat, en companyia del seu parent més proper, el lliure mercat, la que ha permès que la satisfacció polièdrica del sentiment oceànic s’hagi democratitzat, hagi sobrepassat els límits tradicionalment marcats i ocupat un lloc en el consum de l’intangible al costat de les religions oficials i les ciències de la ment. Potser és això el que molesta a Benet, potser s’ha adonat, com molts polítics, que cal plantar cara i declarar il·lícit el consum i recerca dels paradisos que s’ofereixen als nous dispensaris no homologats de la fe i la llibertat. Potser és aquest el pecat mortal comès pel laïcisme democràtic i que Benet ara denuncia en veu alta i clara: haver liberalitzat el mercat del sentiment oceànic i provocar de retruc una crisi en la institució i el consum religiós tradicional.
I prou remarcable és que per a llençar la diatriba contra la laïcitat Benet hagi triat España, un país que, com l’imaginària Kakània, viu des de fa segles en mig del foc creuat entre, a una banda de la barricada els ciutadans laics o religiosos que volen gestionar la seva espiritualitat en llibertat i a l’altra els carques de la jerarquia catòlica española que volen captar i gestionar aquesta espiritualitat en benefici d’una església governant i intransigent.
El viatge de Benet setze, la seva advertència, il·lustrada amb els vells fantasmes del crim religiós, ha esquitxat la seva imatge de cap d’estat espiritual modern i equànime. Un mostrar les cartes inesperat que activarà de ben segur la urgència. S’haurà de reforçar la laïcitat, protegint-la, perquè és l l’única garantia de salvaguarda del patrimoni social que representa per a la cultura, la ciència i la llibertat de la nació el sentiment oceànic individual i irreductible de molts ciutadans de Catalunya.
