Dilluns, 24 de gener de 2022 - Edició 1278
La República

Julian Assange, el llarg camí a la veritat / Julian Assange, the long way to the truth

VERSIÓ EN CATALÀ (BELOW, ENGLISH VERSION) Fa tres dècades que soc soci d’Amnistia Internacional. I durant quinze anys he estat membre actiu d’aquesta organització. He estat en missions oficioses -una […]

Jordi Solà Coll 20/12/2021

VERSIÓ EN CATALÀ (BELOW, ENGLISH VERSION)

Fa tres dècades que soc soci d’Amnistia Internacional. I durant quinze anys he estat membre actiu d’aquesta organització. He estat en missions oficioses -una manera de dir que no se’m reconeixia sobre el terreny a causa de la perillositat de la situació- en països com Birmània i Bolívia. També he treballat com a corresponsal en aquests dos països, en tant que col·laborador freelance de diversos mitjans de comunicació catalans. Sí, freelance, aquella paraula que ens remet a la precarietat d’un ofici tan voluble com intens. I perillós també. Un ofici sense el qual no existiria el modern concepte de llibertat d’expressió. Una professió indispensable per entendre en tot el seu abast la noció de democràcia.

Per això, ja fa uns anys, em vaig comprometre fermament en la causa de Julian Assange. En ell -en la seva persona i en la seva causa- s’hi reunien tres condicions fonamentals, que també formen part de la meva biografia: l’estima per l’ofici de periodisme i per aquella voluntat de dignificació d’aquest ofici que sempre ha defensat Julian Assange en la seva manera de fer i treballar. La defensa dels drets humans, ja que aquests estan essent conculcats en la seva persona de moltes diverses maneres. I, finalment, una aferrissada defensa de la llibertat, deixant molt clar que no hi ha possible llibertat si aquesta no s’arrela en els fonaments d’un tercer poder, la justícia, que sigui radicalment independent del poder polític -cosa que ara mateix està en qüestió a causa de l’abast de la lawfare com a estratagema global de repressió.

Si heu arribat fins aquí, tal vegada us interessi seguir en la lectura d’aquest paper. Perquè, i això ja ho he dit en altres ocasions, el cas d’en Julian és eminentment polític. La seva detenció irregular a l’ambaixada de l’Equador vicia tot el procés des del seu començament; a més de conculcar aquesta la noció de dret d’asil -fonamental en el món del dret a l’Amèrica Llatina-, així com la Convenció de Ginebra de 1951 i el seu Protocol de 1967. La seva detenció -sense càrrecs en ferm- també viola el dret internacional, en tant que es tracta d’una detenció administrativa que conculca l’article 9 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP). Sé molt bé de què parlo, atès que jo mateix he treballat en casos de detenció administrativa i he advocat imperativament per l’alliberament dels presos en aquesta situació. L’excusa de la detenció preventiva per tal d’evitar una possible fuga, en el cas d’Assange, no se sosté de cap manera. El seu lamentable estat de salut i la manifesta voluntat d’arrelar, invaliden, en qualsevol cas, el llarg càstig -no pot ser una altra la paraula- al qual se l’està sotmetent.

Llegint l’altre dia l’article de Craig Murray tenia clar -ja ho tenia abans, per experiència pròpia- que en el cas de Julian Assange allò que més importa al poder és mantenir les represàlies a llarg termini. Una sort de càstig sense data límit clara -la sentència en ferm- que pot convertir Assange en un modern Sísif. En el món anglosaxó aquests casos es coneixen com a Jarndyce vs Jarndyce. Així mateix, per al poder és important executar un escarment -i un escarni- de manera que cap periodista intenti mai més allò que va intentar Julian amb WikiLeaks. De fet, es tracta de deshumanitzar a la persona per tal de provocar un sentiment d’infinita desolació. Ells tenen el poder. Nosaltres, la raó. Sense cap mena de dubte es tracta d’una lluita entre David i Goliat.

Afirmo -com vaig fer en aquest article anterior- que Julian Assange està essent sotmès a una de les formes de tortura més subtils i degradants que hagi vist mai en la meva llarga experiència com a expert en drets humans. Una tortura, fonamentalment psicològica, amb unes conseqüències físiques que podrien ser irreparables. Algú de vosaltres ha parlat mai amb un torturador penedit? Jo sí. És escruixidor penetrar en la ment d’un sociòpata sistèmic, és a dir, amb algú que ha executat amb la connivència del poder formes legalitzades de tortura. I ser conscient de fins a quin punt la psicologia humana és allò que cerca enderrocar la tortura física. En el cas d’en Julian és a l’inrevés: es tracta de destruir-lo psíquicament a fi que el seu cos -el físic és també l’ànima del ser- col·lapsi sense remei. Això passa a Occident. Passa entre nosaltres. Potser hauríem de pensar què significa que en el sistema de presons existeixi una presó com Belmarsh. Potser hauríem de repensar -tornar a pensar de nou- en un sistema com el nostre en plena crisi de valors humanitaris on també el sistema judicial intern forma part íntegra de la idiosincràsia opressora.

D’altra banda, no em puc estar de dir que em fa vergonya el paper dels mitjans de comunicació en general en tot aquest afer, com si això no anés amb ells. Ho dic com a part de l’ofici. I ho dic des de la modèstia. I també des de la tristesa. El seu silenci -amb comptades excepcions- és esfereïdor. No cal dir que és una evidència que l’ofici s’ha de renovar i que cal cercar noves fórmules. Això és el que intentava Julian. Crear un moviment de canvi que fes de la veritat l’eix central del periodisme. Tornar l’ofici a la seva veritable raó de ser. «Dir la veritat» en el seu sentit més noble. Que la paraula s’ajusti als fets amb totes les conseqüències que això implica.

El preu a pagar és alt. Massa? El que tinc clar -ja ho he apuntat abans- és que un cas polític com el seu, la solució d’aquest serà política. Sé de què parlo. A Catalunya també hi ha hagut presos polítics. I si hi ha d’haver una solució, tot apunta que aquesta serà de caràcter polític. No és debades, que Priti Patel, la ministre de l’Interior del govern Johnson, tindrà -molt probablement en darrer terme- la decisió a les seves mans. Això o bé que en un procés viciat d’origen, hi hagi, entre el sistema, una persona justa que faci allò que ha de fer. Denegar l’extradició als EUA -país que no està sotmès, i la seva jurisprudència és clara, a complir amb les garanties diplomàtiques que doni a un tercer país- i alliberar-lo immediatament i incondicionalment.

Acabo. Tenim una responsabilitat col·lectiva en la defensa del cas de Julian Assange. Cal persistir, perquè el seu és un cas que ens interpel·la a tots. És dur pensar en Julian, sol i isolat, ara mateix. Però, encara que tot plegat sigui difícil, hem de persistir en fer nostra la seva causa. Perquè la Cort d’Apel·lacions va convertir el 10-D en un dia ignominiós. Perquè els drets humans són una veritat que cal fer respectar. Ho deia abans, sense justícia no hi ha llibertat. La seva llibertat és també la nostra. Oblidar aquest fet és oblidar la nostra humanitat.

ENGLISH VERSION

I have been a member of Amnesty International for three decades. And for fifteen years I have been an active member of this organization. I have been on unofficial missions -a way of saying that I was not recognized on the ground because of the danger of the situation- in countries like Burma and Bolivia. I have also worked as a correspondent in these two countries, as a freelance collaborator to various Catalan media. Yes, a freelance, that word which refers us to the precariousness of a job so volatile as it is intense. And dangerous too. A profession without which the modern concept of freedom of expression would not exist. An indispensable profession to understand in all its scope the notion of democracy.

That is why, from a few years ago, I’m committed to Julian Assange case. In him -in his person and in his cause- I found three fundamental conditions, which are also part of my biography: the love for the profession of journalism and the desire to dignify this profession that always has defended Julian Assange in his manner of working. The defense of human rights, as these are being violated in his person in many different ways. And finally, a fierce defense of freedom, making it very clear that freedom is not possible if it is not rooted in the foundations of a third power, justice, which should be radically independent of political power -which right now it is not, because lawfare plays a global role as a way of repression.

If you’ve read this far, you may be interested in continuing to read this paper. Because, as I’ve said before, Julian’s case is eminently political. His irregular detention at the Ecuadorian embassy has perverted the whole process since its inception; besides to infringe this the notion of asylum right -fundamental in law in Latin America- as well as the Geneva Convention of 1951 and its Protocol of 1967. His detention -without firm charges- also violates international law, as it is an administrative detention that violates Article 9 of the International Covenant on Civil and Political Rights (ICCPR). I know very well what I am talking about, since I have worked in cases of administrative detention and advocated in these cases for the release of prisoners as an imperative goal. In another hand, the excuse for pretrial detention to prevent a possible escape, in Assange case, is in no way substantiated. His deplorable state of health and his obvious desire to take roots invalidate, in any case, the long punishment -it cannot be another word- to which he is being subjected.

Reading the other day Craig Murray’s article, made it clear to me -I was already before, in my own experience- that what matters most to power in the case of Julian Assange is maintaining long-term retaliation. A sort of punishment without a clear deadline -the final sentence- that can turn Assange into a modern Sisyphus. In the Anglo-Saxon world, these cases are known as Jarndyce vs Jarndyce. For power, it is also important to give a lesson -and a mockery- so that no journalist will ever try again what Julian tried with WikiLeaks. In fact, it is a matter of dehumanizing the person in order to provoke a feeling of infinite desolation. They have the power. We, the reason. This is a battle between David and Goliath.

I claim -as I did in this previous article– that Julian Assange is being subjected to one of the most subtle and degrading forms of torture I have ever seen in my long experience as a human rights expert. Torture, mainly psychological, with physical consequences that could be irreparable. Have any of you ever talked with a repentant torturer? I do. It is heartbreaking to enter the mind of a systemic sociopath, that is, with someone who has executed with the connivance of power legalized forms of torture. And up to what point, torture seeks to destroy human psychology thorough physical torture. In the case of Julian, it happens all the opposite way: it is about destroying him mentally so that his body -the physique is also the soul of the being- will collapse hopelessly. This is happening in the West. It happens between us. Maybe we should think about what it means to have a prison like Belmarsh in the prison system. Perhaps we should rethink totally a system like ours in the midst of a crisis of humanitarian values, where the internal judicial system is also an integral part of the oppressive idiosyncrasy.

On the other hand, I can’t help but say that I’m ashamed of the role of the media in general in this whole thing, as if that doesn’t go with them. I say that as part of my job. And I say that humbly. And also from sadness. Its silence -with few exceptions- is frightening. Needless to say, this is evidence that the profession needs to be renewed and new formulas need to be sought. This is what Julian was trying to do. Create a movement of change that makes truth the central axis of journalism. Returning the profession to its real purpose. “To tell the truth” in its noblest sense. That the words adjust to the facts with all the consequences that entails.

The price to pay is high. Too high? What I am sure about -as I have already pointed out- is that if this is a political case, the solution will be political. I know what I’m talking about. There have also been political prisoners in my country. And if there is a solution, it seems that it will be political. It is no coincidence that Johnson’s Home Secretary, Priti Patel, will most likely have the decision in her hands. That, or exceptionally, to find in a flawed process from the origin, among the system, a fair person who do what he has to do. Deny extradition to the United States -a country that is not subject, and its jurisprudence is clear, to fulfill the diplomatic guarantees it gives to a third country- and release him immediately and unconditionally.

I finish now. We have a collective responsibility in defending the case of Julian Assange. We must persevere, because his case challenges us all. It’s hard to think of Julian, alone and isolated, right now. But while it may be difficult, we must persevere in making his cause our own. Because the Court of Appeals turned 10-D into an ignominious day. Because human rights are a respectable truth. I said it before, without justice there is no freedom. His freedom is also ours. To forget this fact is to forget our humanity.