ATHLETIC – BARÇA 1-3
Els blaugrana visiten Euskal Herria en els estertors del constitunacionalisme espanyol, ferit de mort per la intol•lerable i criminal treva d’ETA, perpetrada amb tota la mala bava de la què els de la caputxa són capaços, només per ajudar l’esquerra abertzale a fer política sense ser sotmesa a GALs políticojudicials i manegar-se una entente rojoseparatista amb Eusko Alkartasuna, Aralar, etc, que juntament amb les altres forces basques de tradició democràtica (llegiu-hi PNB i Ezker Batua) permetrà que per damunt la putrefacció espanyola hi suri la majoria social abertzale per escombrar enèrgicament de Lakua l’administració iraquiana compartida pel PSOE-GAL de Fatxi López i els Requetés de Besugoiti, culpable a més d’ultratge a la samarreta de l’Athletic, com prova la fotografia.
Més Que Un Club i Cas Únic en el Futbol Mundial es varen enfrontar en la que podria ser una de les últimes visites dels culers a La Catedral amb tots dos equips a la Lliga de les Estrelles Michelín. Xoc intens, sense concessions, com els de tota la vida sobre la malmesa gespa de San Mamés i sota una pluja intensa. Els de Guardiola varen quallar un partit excel•lent, amb ordre, empenta i sacrifici en un camp que semblava un homenatge a la banda alabesa Potato, sota la pluja i davant un molt bon equip que va deixar clar des d’un primer moment que vendria cara la seva pell. El diari Asco s’havia encarregat d’intentar escalfar ànims amb un recordatori de la final del 84, però per sort ni Puyol és Migueli, ni Iniesta Maradona, ni Pedro és Clos, ni Amorebieta és Goiko, ni San José és de Andrés. De fet, res ja no és el que era, per sort per a nosaltres i no gràcies al nunyisme ni a la seqüela sandrista, precisament. Lamentem tanmateix el tractament del públic de San Mamés a Iniesta, no sabem si per intentar destruir amb el turmell la planta del peu d’Amorebieta, qui, essent un bon jan i sense res a veure amb Goiko, suma 8 vermelles en 144 partits, és a dir, una mitjana de dues per temporada. Reconeixem igualment que els recents aplaudiments a Madrid i Santander tocaven molt més els pebrots. Toc d’atenció a David Villa per la seva expulsió, quasi tan absurda com l’existència de Solidaritat Catalana. Capítol apart el toxicòman Gurpegi, de qui també podem dir que malgrat tot el que l’Athletic ha fet per ell, encara no ha tingut el decòrum d’escriure el seu cognom d’acord amb les normes de l’Euskaltzaindia.
David Villa es perdrà el partit contra el Mallorca, però de ben segur que aquesta sanció deu semblar una nimietat al botifler Popota, per tal com ell ha estat condemnat pel Comité Disciplinari de Solidaritat a dutxar-se dos dies seguits en estricta aplicació del Règim Intern i de la norma més “dura” que el reglament preveu per als seus militants. El nostre infiltrat a aquest partit fantasma ens confirma que la mesura ha estat presa després que el servei d’intel•ligència del partit, és a dir dos agents del CNI, filmessin Popota sortint del seu apartament de Llavaneres acompanyat de Rosa Díez i en actitud poc dubtosa. Atesa l’enemistat entre UPyD i Ciudadanos per la seva disputa de l’espai ultradretà català, les preclares intel•ligències del partit han considerat que això podia ser un obstacle per a les negociacions amb Albert Rivera per consituir un pol sobiranista “d’ampli espectre”. Us en seguirem informant.
LLEVANT – MADRID 0-0
El Madrid continua imparable amb la seva “mitjana anglesa” (victòria a casa i empat a fora) camí dels 76 punts que li donaria i els quals gairebé li assegurarien el títol per poc que el FCB sumés exactament 24 punts menys que l’any passat, com va camí de fer. El partit va reunir des d’un bell començament tots els ingredients d’un sainet amb los Morancos i l’Enriqueta de Favara, quan en un nou Cas Únic en el Futbol Mundial, el president local va homenatjar al centre del camp quatre jugadors visitants; la gravetat del fet tenint en compte a més la identitat dels vistants, perpetrat a un dels temples de la València obrera i antifeixista equival a un ultratge a la memòria del seu propi club de proporcions similars a l’enderroc del Cabanyal. Dues tràgiques metàfores d’en què s’ha convertit la vella pàtria dels Agermanats, dels Maulets, de la FAI i d’Esquerra Valenciana. És molt proble que quan es consumi l’enderroc del Cabanyal, l’alcaldesa Rita Barberà sigui convidada a fer la volta d’honor al camp.
Al camp i a les banquetes ens vàrem entretenir amb el xou de la banda dels portuguesos, amb l’inevitable protagonisme de l’entrenador visitant, que va deixar la seva targeta de visita al Ciutat de València encarant-se amb el públic i enviant literalment l’entrenador local a prendre per on es carreguen els carros. La traca final, a la roda de premsa, l’entrenador que va ser capaç de fer enfangar Stamford Bridge per a la visita del Barça, queixant-se amargament que el Llevant no els hagués deixat jugar, en compte d’obrir pas a l’host imperial que ell comanda i perdre 0-5. Una greu ofensa, que mereix que el barbamec i desorientat president llevantí resolgui amb una visita de pleitesia a Florentino Pérez. Sandro ho faria.
SPORTING – VALÈNCIA 0-2
El València aprofita el desplaçament lluny de la càrrega que suposa la seva patètica afició per emportar-se amb tranquil•litat una victòria convincent d’El Molinon. Els seguidors valencianistes, els txotos, es varen haver de conformar en insultar i maleir els seus jugadors des de la distància, davant el televisor i entre abundosos glops de cassalla. L’alegria tanmateix els va durar poc, ja que al minut 10 ja anaven 0-2.
MALLORCA – ERREALA 2-0
Els llonguets, comandats per Enjoy Laudrup amb les seves quatre canyes continuen amb el seu meritori inici de campionat, amb una diginitat i una seriositat que no són la del govern d’Antich, sinó que hi estan molt per sobre, com també estan per sobre de la reunió d’orangutans bavosos de Son Mocs que en compte de gaudir del seu equip varen dedicar els 90 minuts a insultar els bascos en general. No els demanarem més, tenint en compte que es tracta exactament de la mateixa escòria de pares catalanoparlants però no obstant fills hispanòfons, amics d’Alvaro Middelman i gentussa pitjor, que fan gramàtiques de “llengos” imaginàries que s’escriuen amb dos o tres accents per mot, que insulten els immigrants i els gais i que fan acudits masclistes dolents.
HÈRCULES – SEVILLA 2-0
Partit que ens deixa bones vibracions per partida doble: d’una banda, la de veure que els del Sud del país confirmen la seva bona línia, ja que obsequiar-los amb els tres punts del Camp Nou perquè després encadenessin 10 derrotes hauria sigut per regalar Alacant a Múrcia, i de l’altra, perquè l’evolució del Sevilla en aquests inicis alimenta les nostres esperances de tornar a veure l’entranyable derbi sevillà, amb tot el seu esperpèntic esplendor, a Segona Divisió.
APAÑÓ – OSASUNA 1-0
Poc a res a favor dels de Cornellà, que estan gaudint del començament de temporada més feliç d’ençà que els seus entraren per la Diagonal el 1939, ja que als 9 punts assolits en cinc jornades, s’hi afegeix el deute de 3’8 milions d’euros condonat pel nou pecident blaugrana, sense perjudici de les necessàries excuses que Sandruscu tingui a bé presentar a la directiva de Sánchez-Llibre, en desgreuge per les nombroses ofenses perpetrades per l’anterior president del FCB, club que per raons evidents el president blanc-i-blau ja no pot anomenar “l’altre club de la ciutat”, sinó que l’ha d’anomenar pel seu gloriós nom, cosa que el deu incomodar tant com haver de dir dues subordinades seguides.
DEPORTIVO – ALMERÍA 0-2
Uche salva in extremis el cap de Juan Malillo, en el que no sabem si qualificar com a exemple de professionalitat del futbolista o simple inconsciència, atesa l’oportunitat que tenien de fer-li el llit ben fet i enviar-lo un altre cop als micròfons de la SER ha fer les seves explicacions tàctiques inintel•ligibles per al 99% dels seus oients. Els andalusís escapen del pou de la classificació a força d’enviar-hi els gallecs; els d’A Corunha és clar, ja que els de Vigo des de segona s’ho miren amb grans rialles i amb no poques dosis de sadisme caïnita.
RACING – GETAFE 0-1
Clàssic partit de la lliga de les estrelles, aquesta que segons les patums de la nostra intel•lectualitat politicofutbolera, els equips catalans no poden deixar de jugar de cap de les maneres i si cal, s’ha de sacrificar la independència i el futur de la Nació Catalana. A aquests indesitjables els condemnaria a un visionat forçós i ininterromput d’aquest partit, subjectant-los les parpelles amb pinces d’acer a l’estil de la Taronja Mecànica fins que se’ls vessés la massa encefàlica pels orificis nasals.
AT. MADRID – ZARAGOZA 1-0
Veure un partit del Pateti només té sentit quan és per presenciar una de les seves clàssiques desfetes amb trets de tragèdia grega dirigida per Santiago Segura, amb una copa a la mà i un pur a l’altre per entre glop i pipada partir-se la caixa a cor-què-vols. Si no és el cas, amb l’agreujant que es tracti d’un partit infame de la lliga de les estrelles, només assistirem a una recreació de l’èpica més absurda, estèril i casposa que us pogueu imaginar. Com a notes gracioses, que el resultat aboca els saragossans al pou, cosa que sempre és motiu de celebració i que els patètics s’acosten perillosament als seus rivals ciutadans, cosa que també mou a la hil•laritat.
MALAGA – VILA-REAL. Aquest partit és juga avui dilluns, i en aquesta casa tenim per norma no comentar partits jugats en dilluns almenys fins que GOL TV no comparteixi amb Rival Petit els drets televisius.
Firmat: Ròdia
