MALLORCA- BARÇA 2-1
El Barça de Cruyff, Laporta, Txiki i Guardiola aconsegueix el segon títol de la temporada. És un bon moment perquè es desfermi l’eufòria dels analfabets funcionals de la premsa esportiva barcelonina. És un bon moment perquè TV3 redefineixi el concepte vergonya aliena, privant-nos al poble de veure el programat clàssic “Rocky”, amb l’inigualable Sly Stallone cridant Marian amb una dicció borbònica, i programant en el seu lloc un especial infumable gravat en directe amb Lluís Canut com a mestre de cerimònies.
Per això, justament, diem no. I si algú se’ns acosta aquests dies i ens pregunta com hem d’anomenar l’equip de Guardiola, amablement li juntarem els ous i les celles d’una puntada de peu. I si algú defensa davant nostre que ens trobem davant el millor Barça de la història, el ruixarem amb benzina i li calarem foc. I si fins i tot algú amb sentit comú, sabiduria i bonhomia a parts iguals ens convida a iniciar la construcció d’un camp de concentració pels que han blasfemat contra Valdés, Henry, Eto’o o qualsevol de les víctimes del monàrquic i nacionalista espanyol Grupo Godó, el mirarem de fit a fit i, amb una veu càlida i una barba blanca, li direm que no és això, companys, no és això.
El que toca ara és preparar el dificilíssim matx contra el millor equip del món a Roma, d’aquí a deu dies. No només per les baixes dels dos laterals, sancionats, o el millor central que jo he vist jugar al Barça després de Koeman. L’altre dia, després dels lamentables xiulets contra el primero de los españoles, Bojan li va dir a Henry que guanyarien la Champions per ell, snif. Iniesta arribarà a la final sortint d’una lesió. Puyol porta diversos partits més perduts que ERC al segon tripartit. Messi està més fluix que un sindicat espanyol d’aquests subvencionats que van a fer-se fotos amb la patronal perquè els mongers de la premsa els titllin d’estadistes. Tot està per fer, així que farem molt bé desactivant tot allò que puti a eufòria. No és el moment de reivindicar res: la realitat parla per sí mateixa, així que cal preparar l’equip per afrontar la dificilíssima prova de Roma.
NUMANCIA- RECREATIVO 1-0
Dos equips enfonsats a la classificació de la lliga de les estrelles s’enfronten portant el deliri a les grades i als recaptadors del pay-per-view. A la fi, sobreviuen els locals amb un penal més fals que la pluja de promeses de ZP a l’últim meeting de l’estat de la nación. Clàssic espectacle susceptible de ser aprofitat políticament pels partidaris de l’eutanàsia.
AT.MADRID- VALENCIA 1-0
El Pateti d’Abel Resino guanya per poc a res un Blavència que es jugarà la Champions a casa els veïns. Bé, la Champions, els 600 milions de deute i, en resum, la supervivència. Aquesta podria ser la segona Champions consecutiva del Pateti: això és la lliga espanyola.
DEPORTIVO- GETAFE 1-1
Jornada 36. Clàssica tensió. La trascendència dels punts. La igualtat. Els nervis. El tot pel tot. El deliri a les grades, com no. En resum, empat a poc, i homenatge floral al RP per haver completat cròniques d’infàmies com aquesta durant tota la temporada, amb el manifest perill de, ja senil i d’aquí a uns quants anys, pixar-me a sobre cada cop que vegi el resum d’un matx de futbol d’aquest nivell.
RACING- VALLADOLID 3-2
El Racing certifica llur salvació amb una apurada victòria contra el Valladolid en un matx marcat pel patiment als cors dels aficionats provocat pels indesitjables i anti-espanyols aconteixements de Mestalla. Res greu, esperem.
BETIS- ALMERÍA 2-0
El Betis, snif, toca amb els dits la salvació després de la seva victòria contra l’Almería. Una autèntica llàstima, sobretot per la humanitat alfabetitzada en general i la de la península ibèrica en particular. Això sí, els locals ho celebren amb la grandesa que els caracteritza, insultant durant tot el partit un dels autors dels gols que va celebrar la seva diana fent gestos obscens a la concurrència.
ESPAÑOL- ATHLETIC 1-0
Un cop més, els pericos protagonitzen la notícia trista de la jornada amb una merescuda victòria que els acosta a la salvació. Caldrà estar atents per veure si surt algun histèric parlant del penal que els va donar la victòria, sobretoto per la temporada de ploricó que han fet.
OSASUNA- SEVILLA 0-0
Cada any que passa, esperem més dels partits entre bascos i sevillans. I cada any, els partits entre bascos i sevillans responen a les expectatives dels gourmets: dos expulsats, empat a res, proliferació incontrolada de faltes, i un odi sord i cec que fa que maldem per veure aquest mateix partit a segona, amb menys repercusió, i fins i tot a segona B, sense càmeres i, a poder ser, sense forces de seguretat. Els andalusos es consoliden a la zona Champions, i els bascos s’acosten al somni de demostrar l’únic futur possible de tots els equips bascos que renuncien a jugar amb jugadors de la terra.
SPORTING- MÁLAGA 2-1
Soferta i merescuda victòria de l’Sporting contra el Málaga de Fernando Sanz, un resultat que allunya els andalusos de la UEFA i, segons fonts mèdiques, significa 18 mesos mes de vida per Michel Platini, president de l’organisme europeu.
VILA-REAL- MADRID 3-2
El Millor Equip de l’Univers cau derrotat davant els Germans de la Pampa, en un resultat que significa la dinovena lliga culé. Un gol en el senyorial i preceptiu fora de joc al minut 88 va donar incertesa al marcador, però l’enèssima errada de Casillas va deixar les coses al seu lloc. Cal destacar el meritori partit del Que Tira del Carro, que tot i no tocar bola en tot el partit es va destapar amb un pundonorós, elegant i senyorial remat amb les mans al descompte que podria haver canviat el curs de la lliga si el Villarato no li hagués xiulat una falta que no podem qualificar sinó de categòricament injusta, no només pels rumors que apuntaven que li volia dedicar el gol al Borbó sinó perquè, i això també són rumors, sembla ser que el Mito va disputar els 90 minuts amb unes lleugeres molèsties provocades pel Parkinson.
Tanmateix, la notícia galàctica de la setmana és el retorn als dolents d’un amic de la redacció del RP, Florentino Pérez. Hi haurà temps per celebrar-ho com cal, però des del minut u el RP anima el madridisme a fer pinya entorn les dues principals icones del madridisme modern, Raúl i Florentino, un cop difunts el Caudillo i Bernabéu.
