BARÇA- MADRID 1-2
Guardiola, humà, no arriba a la marca èpica, sensacional i inigualable de quatre lligues consecutives que Johan Cruyff va assolir amb el Barça, essent l’únic terrícola capaç d’aconseguir-ho i essent recompensat per la directiva dels sopars i els dinars i els lo que se tercie sempre, això sí, amb l”estem molt emprenyats” per davant. L’únic consol que li queda és mirar d’aconseguir la cinquena Champions del cruyffisme-leninisme. No sabem si ho aconseguirà; el que sí sabem, emperò, és la suma de Champions assolides per la reacció nuñista: 0, les mateixes que els seus èmuls futbolístics, morals, intel·lectuals i ètics de l’Apañó.
Un gol de Cristiano sentencia la lliga espanyola, certer com uns presupuestos generales del estado i posant a lloc el concepte pacte fiscal. Amb un Barça gris i delmat, els dolents aconsegueixen una merescuda victòria a Barcelona que tindrà profundes, doloroses i rellevants conseqüències. No estem parlant, és clar, del sossi i les seves estripades contra el cruyffisme-leninisme, Guardiola, Messi i la resta de mereixedors de mocadorada el proper Dimarts. No.
Parlem, és clar, de la junta directiva que ha rebut la millor herència esportiva, econòmica i social que mai ningú ha rebut al FC Barcelona. Una cosa és fer negocis i sopar i dinar i berenar i esmorzar amb l’escòria que no reben a cap cancelleria de cap democràcia occidental, i una altra de ben diferent és prendre decisions, encertant i equivocant-se, però sense estar amagats darrera un dels dos millors entrenadors de la història del Barça.
Sona l’himne de l’Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. La caspa nuñista, aliada amb la directiva, mira d’assolir que el Barça es dispari no al peu, sinó a la boca. Sonen, en fi, els tancs dels dolents a tocar de Leningrad. Arriben els xiscles de la primera línia de foc. La quinta columna emet metzina assedegada de sang. I tanmateix, en 72 hores, la primera part del colofó, amb la sisena semi-final de Champions en set temporades, més que en els cent primers anys. I sense l’insofrible llast de l’entorn i les seves campanyes d’eufòria còpia a escala 1:1 de les dels nostres enemics.
90 minuts.
Mene, Tequel, Parsin. Ha començat el compte enrera.
