Jo estimo lo meu ipot

Jo m’estimo el meu ipot. No ho havia pensat fins ara. Me l’estimo com m’estimava el meu walkman quan anava a l’institut i agafava la bici tot posant-me grans temes del 90 o bé quan anava de viatge de fi de curs posant banda sonora a viatges que passarien a la posteritat. Doncs sí, com deia, m’estimo el meu ipot. M’encanta connectar-lo al meu portàtil i introduir-li els discos nous que m’he comprat a Can Castelló o posar-hi discos rars que m’he baixat d’internet. Estimo les seves formes esbeltes i platejades, amb aquella pantalla tan gran i on hi passegen amunt i avall grans noms consolidats de la música universal o nous noms de la nostra gran música nacional. Tinc en compte el contrast entre el seu cabñle blanc dels cascos quan s’apropa a la meva camisa negre mentre viatjo en metro. De fet, quan surto de casa i me’l descuido el viatge cap a la feina ja no és el mateix. El viatge en sí, com a tal, perd el seu significat i no deixa de ser un procés fins a que surts i acabes arribant allà on et dirigeixes. És una experiència gairebé religiosa (com deia un dels fills de Julio Iglesias) quan remonto el passeig de Gràcia o algun d’aquest carrers que el creuen en plena tardor quan em col·loco els cascos en les oïdes i em regalo qualsevol dels elapes de David Sylvian mentre el vent fresc torna i em bofeteja la cara mentre em tapo amb una bufanda i guaito el cel de plom que és a punt de caure dobre mi i els vianants que van d’una banda a l’altra.