Que els catalans tenim motius suficients per estar indignats amb tot i més, ho justifica pel cap baix el llast que des de fa més de 400 anys aguantem en forma de fòbia cultural i ofec econòmic reiterat; després de sobreviure a dos genocidis, no podria ser d'una altra manera. Nosaltres som campions en indignació i ningú ens pot venir a donar lliçons de responsabilitat i compromís. Hem construït grans empreses i infraestructures sempre a la intempèrie i amb un estat ruïnós i superb en contra. Per això segurament s'explica aquest caràcter indomable, liberal i antiestat que tant ens marca com col·lectiu singular, que reconvertit i explicat d'una altra manera no deixa de ser també un poble rondinaire, emprenedor i lliure d'esperit, que al mateix temps pot esdevenir desbocat, treballador i desorganitzat, tot plegat al mateix temps. Suposo que aquests marcs diòptrics triangulars explicarien la nostra supervivència com a nació i alhora la malaurada i llastimosa pertinença encara a un Estat, conegut històricament arreu del món, per ser la nul·litat total i absoluta.
L'estat espanyol és el responsable directe de l'embrutiment moral que vivim, sí, no en tingueu cap dubte, és l'estat espanyol, perquè totes les males pràctiques que sorgeixen de Catalunya no poden sinó ser fruit de tants i tants anys de formar part de les estructures viciades i ruïnoses que aquest estat maldestre ens ha aplicat des de fa molt temps. Ho tenim incrustat al cos i a la ment com un virus corrosiu que ens impedeix beure d'altres fonts per intentar canviar estructuralment com a societat. El que es tracta, doncs, amb la urgència com si d'un malalt terminal es tractés, és extreure'ns aquest virus per recomençar-ho tot de nou. I quan dic tot de nou, em refereixo a la base de tota societat organitzada, que no és cap altra que redefinir la relació de l'individu amb l'administració novençana que sorgeixi.
La indignació a partir d'ara mateix hauria de convertir-se en una allau de grans dimensions que creés una atmosfera irrespirable amb l'objectiu ferm de trencar l'establishment espanyol. Hem de direccionar bé les protestes, reforçar els motius a base d'argumentari empíric i sòlid i donar respostes plausibles i constructives per conduir-nos a la victòria. Hem de paralitzar el país amb ràbia positiva i passar a l'acció, guanyar el carrer i sortir a protestar amb vehemència davant de cadascún dels ens que l'estat manté a casa nostra, que són els principals obstacles de la nostra decadència. Ho hem de posar a la pràctica també per acabar d'una vegada per totes amb aquest descontrol i aquesta falta de coneixement que certa indignació estúpida, gregària i adolescent, capitanejada per autèntics populistes hispanocèntrics, es practica a les nostres places i carrers. Cauríem al mateix pou!
És de cabdal importància, doncs, que les forces vives sense hipoteques del país elaborin un programa d'insubmissió pacífic contra l'Estat per fomentar el trencament definitiu amb aquest llast que ens condueix a la ruïna econòmica i moral. La força del carrer serà vital per empènyer el nostre Parlament al divorci definitiu amb Espanya i bastir un nou ordre transparent i democràtic de la millor escola racional i liberal nordeuropea, on els catalans tan ens hi emmirallàvem i practicàvem en glorioses èpoques passades.
Catalunya aquest cop no pot errar el tret, no s'hi val a jugar a ser el quintacolumnista de torn contaposant retallades i emancipació nacional, no s'hi val a cridar contra el petit i empassar-se el monstre fàl·lic. Ja n'hi ha prou d'exhibir-se com el més revolucionari anant a rebentar el que posseeix lleis paupèrrimes per autolegislar-se i salvar indirectament el botxí que provoca aquesta lamentable situació. Sí, a Catalunya hi ha corruptes i els hem d'empaitar fins al final, perquè empaitant aquests miserables també empaitem la vella manera de fer provinciana que ha esquarterat el nostre país i ha delmat el nostre esperit. Per tot això, hem de convidar i guiar a la població a trencar amb les velles formes que no és cap altra cosa que trencar amb el vell estat jacobí espanyol. Agafeu olles, cassoles i xiulets i no pareu fins que rebentem l'Estat, Catalunya necessita fer-se gran per, si cal, tenir dret a equivocar-se lliurement.
