Independència fiscal, sí o sí

Sembla que ara s’ha posat de moda entre els opinadors nostrats intentar renovar -jo en diria reciclar- vells conceptes i discursos del catalanisme. Fins fa quatre dies li tocava el torn a la llengua. Hi ha hagut qui amb molt bona voluntat llençava la proposta d’abraçar el bilingüisme com a tàctica per arribar al més aviat possible i com un sol poble a la independència política. Sobre aquest tema, només us diré una cosa, a mi no em serveix ser un país lliure sense tenir país. El model irlandès no m’interessa. I és que, per arribar a ser un sol poble mitjançant la llengua, només hi ha dues maneres d’arribar-hi: una, fent atractiva i moderna la llengua catalana, i dues, practicar la discriminació positiva d’aquesta. La resta són pures fantasies ingènues amb un plus de perillositat perquè siguin els altres qui t’acabin fent l’abraçada de l’ós. O és que no coneixem encara els nostres veïns?! Ai, senyor…

Doncs bé, el següent tema que caurà com una llosa de manera immediata serà el debat sobre el concert econòmic/independència fiscal que el govern de CiU va prometre presentar al govern de l’Estat. Certament, si és així, significaria un autèntic xoc de sobiranies justament per ser -el de l’economia- un tret diferencial bàsic, per no dir el pilar del nostre tarannà com a poble singular. El catalanisme polític tindrà aquí dues possiblitats d’actuació; una, en nom de la pressa, fer el show habitual testosterònic per a veure qui la té més grossa i titllar de regionalista qui aposti pel concert. És a dir, demanar la lluna com tàctica que sempre ha fracassat, per així, acabar dividits mentre els espanyols es fan un tip de riure. O dues, amb intel·ligència intentar traçar a través d’aquesta reivindicació, el camí que faciliti la majoria social i el conflicte definitiu entre Catalunya i l’Estat.

Perquè amigues i amics, sobre la independència fiscal hi ha un fet que crec que passem massa per alt. Que Catalunya tingui la clau de la caixa és de facto exercir una sobirania en majúscules mai tinguda des de 1714 i, si no, compareu i expliqueu-me com és que Espanya pugui suportar sense despentinar-se 50 anys de lluita armada separatista amb la cirereta del concert al País Basc i, en canvi, perdre els papers per qualsevol mostra de sobirania catalana? És el què té ser realment diferents, uns som mediterranis i els altres atlàntics, i és aquesta la diferència més profunda i real que parteix la península en dos i la que realment és insuportable pels espanyols.

Els incrèduls a plantejar aquesta qüestió perquè pensen que correm el risc que per carambola, l’Estat ens pot donar el concert per així desmantellar l’independentisme, hauríeu de fer una anàlisi històrica i entendre que l’Estat modern i liberal espanyol és una invenció dels catalans gestionat per castellans, amb la qual cosa, seria impossible que per tàctica ells ens donessin la clau dels diners. Això seria ensorrar la seva pròpia casa.

Dit d’una altra manera, ser lliures econòmicament ens farà inevitablement lliures políticament, i és per això que, indiferentment que ens cedeixin o no el concert, en aquests moments aquesta és la tàctica més potent que té el catalanisme per arrossegar gent de tots els colors i àmbits possibles per presentar el darrer plet amb l’Estat espanyol. Si no ens el donen, acabarem veient gent que s’ha caracteritzat per ser poruga i mediocre defensant la independència política. I, si ens el donen, no només viurem millor -que ja toca!- sinó que en una Europa cada vegada més unida i federal, no tindrà cap sentit que una potència econòmica del sud de l’eurozona continuï depenent de Madrid.

Això sí, cal que el govern dels ‘millors’ es cregui que la defensa i la lluita pel concert econòmic ha de tenir com a objectiu final la independència política, i cal també que l’independentisme de Viagra sigui responsable i tingui visió de país per evitar fer l’enèsim espectacle de la divisió. Altrament, la fi d’aquest país serà bufar i fer ampolles.