I vosaltres, també regueu les plantes?

Quan estiueges el mes d’agost en un apartament de 50 metres quadrats a la costa, amb 8 o 10 membres de la teua família (cosins, mares, germans, tiets, nebodes…), i els dinars, els cagars i les migdiades adquireixen proporcions massives, i escampeu matalassos i sofàs llit per tot per poder dormir, sempre hi ha alguna parella, de la gran família, que un dia qualsevol anuncia: “hui no dormim en l’apartament que hem d’anar al poble a regar les plantes”. I ningú no ho diu però tothom ho sap, que això de “regar les plantes” s’ha de traduir per un: “hui no dormim en l’apartament perquè fa una setmana que no podem follar amb tanta gent pel mig i volem pegar un polvo com cal!”.
 
Feia anys i panys que no ho veia, però hui n’he sigut testimoni: en l’autobús Alacant-Santa Pola pujava davant de mi un home que calçava unes Paredes blanques amb sola de color groc apagat i les combinava amb uns calcetins blancs estampats únicament amb dos viretes horitzontals paral·leles: una negra, damunt, i l’altra roja, a sota. Per acabar-ho de conjuntar harmoniosament segons els cànons de la moda dels 90, aquest Victorio & Lucchino amb autobús de línia com a passarel·la, duia els calcetins ben ben estiradets, fins tapar-li ben bé mig bessó. Gràcies a aquest senyor, el món ha recuperat un clàssic.
 
Mentre espere l’autobús cap als Arenals del Sol, observe un colom mascle que picoteja repetidament la testa a una femella, mentre infla el pit i puja i baixa el cos en una persecució i ball sexual característics. M’hi he vist reflectit, malauradament, quan m’he recordat en alguna discoteca en el passat. Genèticament devem ser animals molt propers, els coloms i els humans. Del parrup-parrup, parrup-parrup que fan els coloms, a Crevillent en diem calla-que-te-puc, calla-que-te-puc. Lingüísticament som una mica més lluny respecte de la norma fabriana general.
 
Els conductors d’autobús de la costa, tan bon punt em veuen pujar al vehicle, se’m dirigeixen en anglés; bé, no exactament, és una mena d’assaig o balbuceig de la llengua de Dickens, un came on forçat, precari, i jo, que posseïsc un gran sentit de l’humor negre anglosaxó, els seguisc el joc: One ticket to Santa Pola, mate. I és que si m’he de sentir part d’un imperi, ni que siga com a colonitzat, almenys que siga d’un gran imperi com el britànic, i no d’un imperiet de pelacanyes mesetaris adotzenats.
 
Un cop en el passeig marítim, m’he creuat amb una dona de mitjana edat que lluia uns mugrons tan tibats i marcats per sota del top que m’han vingut unes ganes terribles d’alçar els braços a la manera de l’“esto es un atraco”, llançar la bosseta de pipes a terra i implorar-li un “no em dispares!”.
 
La meua tieta no acaba de saber pronunciar correctament el nom de l’avinguda d’El Corte Inglés d’Alacant. N’adjunte alguna de les versions més interessants: Moissanove, Manssanave, Massonave… Crec que tornarà a ser l’avinguda d’El Corte Inglés i prou.