Salve, Àgatha
Cert que els fidels hauríem de passar per un calvari de paperassa fins que el tema arribés al Sant Pare. Caldria superar l’obstacle incòmode però ja existent d’una Santa Àgueda, que en la seva etimologia grega significa bondadosa. De ben segur que patiríem l’escarni dels nostres i seríem titllats de sacrílegs i antipatriotes! Però cal enlairar al rang de santa patrona imaginària N’Agatha Ruiz de la Prada i Sentmenat? Si ella ha reeixit en la seva lluita contra el rey Juan Carlos per aconseguir el títol de Marquesa de Castelldosrius con Grandeza de España i Duquesa de Santa Pau per què no hauríem d’assolir el nostre objectiu d’elevar-la als altars?
Els miracles
A dia d’avui la seva beatitud és tant evident que només apuntalats sobre fets i miracles pouats a l’hemeroteca faríem adeptes a grapats. Recordem d’entre la munió de fets aquell en que fou martiritzada en piscina il•legal, en família i a Mallorca -com Sant Llorenç ho fou a la graella- per l’inquisidor d’esquerres i diputat dit Joan Puig lo blanenc de soca-rel o aquell altre fet en que ressuscità d’entre els morts el cartipàs de miquelrius posant-li només un cor vermell retallat a la coberta.
Potser la meva devoció novella , com flor d’un dia, només l’abriga una fe de misto però és el fruit sincer provocat per la lectura de l’excel•lent i pregona entrevista que na Dolors Massot li fa en el llibre Agatha Ruiz de la Prada, EUSA- Ediciones Universidad de Navarra, S.A.
Gràcies a aquest bon treball periodístic, resultat dels coneixements i del ponderat criteri que té l’autora sobre la moda, he pogut gaudir d’una vasta narració, amb perfum homodiegètic, de la vida i els negocis de l’Àgatha. Una marató moral i econòmica que arrenca el bull en mig de la Movida madrilenya i que, al meu modest entendre, culmina amb el debut i consolidació mundana de la seva filla de divuit anys, Cósima Olivia, al Bal Crillon de 2007, un luxós pessebre – com diria l’amic Gami– que es celebra anyalment a l’Hotel Crillon de Paris restringit a vint-i-quatre noies núbils de tot el món i acompanyants.
Doble sang
Com qui camina per les brases d’un llarg foc de Sant Joan l’Àgatha en tots els cinquanta anys i escaig de la seva vida no s’ha cremat ni un pel del bigoti. Ni amb les drogues, ni amb el sexe, ni amb els diners, ni amb la mort. Malgrat que al seu entorn hi ha una quantitat luxuriant de caiguts de tota mena – drogoaddictes, malalts mentals, arruïnats, traïdors i mentiders, difunts, creatius incapaços, etc…- ella ha mantingut i manté els ulls fits en el que la salva: el treball de cada dia i l’austeritat que du a l’estalvi. Aquí, a mi quasi em salten les llàgrimes dels ulls perquè… em sona tant la seva cançó! És tant catalana la seva lletania -que per poc que no em genuflexo en terra, aclaparat. Què carat hi fa aquesta madonna del seny a Madrid? Per què de les dues sangs que li corren per les venes la catalana no la va empènyer a tibar del carro des d’aquí ?
Passat el moment àlgid com sempre s’imposà la calma i em sigui més fàcil trobar respostes entre les sàvies informacions que proporciona el llibre de la Dolors Massot.
L’Àgatha des de petita ha fet cap a Barcelona però s’hi ofega mentre que a Madrid troba l’espai per a fer, per a crear, per a fer soroll. L’espai per fer soroll a Madrid és molt ampli. Allà saben que el soroll és el negoci i per això els veïns no es queixen. A Los Ángeles succeeix una cosa semblant. Els ciutadans no es molesten perquè es talli un carrer per el rodatge d’una sèrie o una pel•lícula. Saben que formen part d’un negoci a nivell planetari que els beneficia a tots plegats i els surt a compte la molèstia temporal, per freqüent que sigui. I els professionals que tallen el carrers ho fan amb seny, educació i impostos regulats. Quan més freqüent la molèstia lògicament més negoci. A Barcelona trobaríem un símil a aquesta tolerància civil en la paciència envers la invasió del turisme de xancleta que ens visita en massa; però en aquest cas s’hauria de valorar si ens surt a compte a tots el ciutadans per igual suportar la invasió i el desgast urbà i humà que representa. Aquest consens ciutadà a Barcelona s’aplica també al Barça, s’aplicà també als Jocs del 92 però a poques coses més. Per descomptat ajudaria un consens civil d’aquest caire respecte dels avantatges de tenir un estat propi. Però tornem a la santa.
Entre Sentmenat i Madrid
A ella li agrada Barcelona, sí, i la meitat de la seva sang ve d’aquí, és d’aquí. És una Sentmenat i amb això està tot dit. Cito només de passada un fragment del Pregó del Marquès que l’any 2009 és llegí a la festa del Bon Record a la bella contrada de Sentmenat del Vallès:
“Y hoy os acercáis a mi castillo, humildes y alegres payeses (barraas) para celebrar mi onomástica. Sí, el santo de vuestro queridísimo, apreciado y loado Marqués: Fernando de Sentmenat y Ruiz de la Prada”
L’Àgatha a Barcelona, o a Llavaneres quan era petita, s’hi troba i s’hi trobava bé, com a casa però l’empenta a la seva visió particular de la costura i de les coses la va trobar a la Movida mentre que a l’Escola de les Arts i Tècniques de la Moda de la capital catalana li criticaven negativament les seves tendències.
L’estricte seny estètic català academitzat – i l’ètic també car van de bracet malgrat l’aparent separació de poders- sempre ha tingut dificultats amb la cultura pop i amb el comerç cultural popular en general, un comerç que els gurus acadèmics catalans discriminen del gran comerç cultural. El popular si a més pertany a un avantguardisme imprevist el consideren bàrbar o cosa de bàrbars.
I no només ella va seguir aquest procés de madrilenyització per a tenir altaveu i no censura. Molts d’altres van trobar a Madrid l’impuls cultural popular al seu avantguardisme gestat majoritàriament a Barcelona als anys 70-80 del segle anterior a l’actual. A Madrid hi ha també un academicisme que a sobre és molt ranci però normalment allà, des que amb l’alcalde Tierno Galvan van descobrir la barra lliure, les tendències passen per sobre de l’academicisme i tant si és bàrbar com si és gentil quan una tendència empeny no valen barreres ni filtres. Més o menys com a tot arreu on la cultura tiba. Aquí sembla que gaudim incubant els embrions de les tendències i ens agrada fer de dides de moviments creatius menuts que adoptaran i explotaran altres quan siguin grans. Serà per això que tenim un índex tant alt de consum gastronòmic de calamarsets, popets, sardinetes i altres cries sovint prohibides? Ens fa por la bèstia grossa?
Amb aquest tarannà no se’ns reconeix ni la paternitat ni la maternitat i ens gastem l’inconsistent pressupost que suporta la nostra cultura catalana en acadèmies que formen els fills creatius dels altres. En els temps de Picasso era París qui s’aprofitava avui a més de Madrid hi ha Los Angeles i Nova York com a principals clients del nostre viver cultural creatiu, limitat el seu creixement adult per manca d’oxigen mercantil més enllà de la seva pubertat.
Passa el mateix en el consum. Si ens fixem en els nostres fills com a clients culturals veiem que en l’etapa infantil i prejuvenil és fàcil alimentar-los culturalment en català, la matèria és ( o era?) abundant. Però quan comencen les hòsties culturals adultes, quan ells mateixos s’han de subministrar els valors anant directament a mercat obert comença el racionament i la oferta de producte cultural popular en català no els dona massa on triar. A més hi un escàs mercat negre. El castellà domina en molts camps específics que es poden llistar, amb productes originals, traduïts o doblats. La colonització en aquest sentit és un escàndol.
Castillian by default
Però a Madrid també tenen la seva creu. Hi ha la caverna, hi ha el fatxa power i la seva missió és exterminar qualsevol model de cultura que posi en perill el seu cupó de poder, els seus privilegis adquirits en els anys del franquisme i la transició, que fa molts anys que s’ho treballen. Pels fatxes de la caverna l’Àgatha és “una modista catalana de gran éxito en el Corte Inglés”. I davant del monstre tota la modernor madrilenya sap que no es pot anar pel món amb mitges tintes i que ser espanyol i ser-ho en castellà és una garantia de supervivència. Ser anticatalà en altres temps ha estat un bonus optatiu però avui, a Madrid i a les Espanyes l’anti catalanisme, i si pot ser lingüístic millor, és un segell obligatori, necessari al passaport de l’èxit, una assegurança per no tenir problemes o entrebancs i una medalla que ajuda a aparèixer als mitjans i participar en una mesura o una altra, amb més rudesa o amb més finesa, del gran soroll cultural comercial espanyol en castellà.
I clar, la realitat és aquesta: la nostra futura santa està casada amb un impulsor de campanyes anticatalanes, campanyes contra el català i a favor del castillian
by default a tot l’estat espanyol. El seu cònjuge és el Sr. Pedro J. Ramírez. I un cop dit, com es menja això de la santa Àgatha patrona?
(continuarà)
