Dimecres, 23 de juny de 2021 - Edició 1063
La República

Hipòcrates i la peixatera de Mercadona

Un client entra en una paradeta de Juan Roig, més coneguda per Mercadona. S’apropa a la secció del peix i s’adona que la peixatera, a més del barret que du […]

Xama
Xama 26/08/2012

Un client entra en una paradeta de Juan Roig, més coneguda per Mercadona. S’apropa a la secció del peix i s’adona que la peixatera, a més del barret que du per protegir els llobarros, lluços i tonyines de visitants capil·lars, vesteix un collarí. L’ictiòfag, que és client habitual i ja té una certa confiança, colla la dependenta, entre sorprés i indignat:

-Com és que estàs amb collarí, malalta, i treballant!?

La senyora, que mira a dreta i esquerra abans de contestar, sense deixar d’empomar el ganivet esmolat, fa baixet:

-És que, si et dónes de baixa, els serveis mèdics comencen a telefonar-te per interessar-se pel teu estat, i si la baixa et dura uns quants dies, les preguntes sonen més a avís d’acomiadament que a interés hipocràtic.
 
Òbviament, la dependenta no digué allò de l’interés hipocràtic. Malauradament, és l’única part de ficció d’aquesta història.
 
Dissabte passat vaig dinar amb uns coneguts. Entre ells, hi havia una parella. La dona, que busca feina, comentà que una amiga que treballa a Mercadona li digué que hi estan molt ben tractats laboralment, que els ho paguen tot, i tot això i allò. Per això, la primera, provarà de parlar amb la segona per veure si li estén un cable per entrar a treballar a una de les sucursals del senyor Roig. Ara us pregunte jo: coneixeu el terme “economia submergida”? Doncs bé, no té res a veure, però us diré que el desconeixement, la por, la necessitat i, sobretot, el “masoquisme submergit”, estan tan estesos -o més!- que l’economia esmentada.
 
Tinc un amic que treballa a Mercadona des de fa ben bé una dècada. Té l’esquena destrossada de carregar pes i més pes. Els serveis mèdics, en comptes d’ajudar-lo -hipocràticament-, concedir-li la baixa i tractar-lo, li sulfaten la panxa amb analgèsics. I, és clar, si continuen així li crearan un segon problema, ara a l’estómac. El meu amic no sap si, d’aquí a uns anys, podrà continuar prenent en braços la seua filla xicoteta sense recordar-se de Juan Roig. Si us hi heu fixat, les monyiqueres, genolleres, turmelleres i faixes són una peça de roba abundant entre el personal de l’empresa.
 
Sabeu què us dic? Que crec que ja és hora que presente el meu amic a la coneguda amb qui vaig dinar dissabte passat, perquè li explique quatre conceptes bàsics que no tenen res a veure amb la lluita de classes, sinó amb el sentit comú. Amb poques paraules, que la pose en avís, no fos cas que finalment la contracten i esdevinga creient de tota la propaganda institucional que difon l’empresa (que si formeu part d’un gran equip humà, que tots tenim els mateixos objectius, i bla, bla, bla) i tinguem una altra caixera com la que va pretendre aturar els carrets del #novullpagar d’en Sánchez Gordillo, tot llevant-li competències -i feina- als vigilants de seguretat. Perquè una cosa és acceptar la condició i el treball que fas, per dur que siga, però una altra de ben diferent és creure que el teu amo vol el millor per a tu.
 
Això, pel que fa al meu amic. Pel que fa als meus altres coneguts, amics i familiars que en un futur intenten convéncer-me amb gran entusiasme del grau d’humanisme i de les bondats del model empresarial de Juan Roig, Amancio Ortega o Isidro Álvarez els explicaré, molt pedagògicament, una ensenyança que em va transmetre un bon empresari, pobre i humil, però empresari: “amic meu, ningú no es fa ric treballant”. I qui vulga, que en traga les conclusions escaients.