Tu pon el cava, Rubalcaba! Criden a l’àtic euskaldun mentre paren tovalles i enfornen els clatells de lluç. La festa que preparen serà grossa i tot per fer-nos quedar com uns carallots. España, a sotracs, ha après a entendre´ls. En certa mesura s’han fet un lifting euskaldun i tot apunta a que a la llarga marxa basco española els atletes han entrat en un deuxième souffle.
Grans i bregats especialistes en el tema ja controlen el govern español (hazte a un lado ZP- kampoan ZP) i els pressupostos españols arrien per l’empenta dels vents del nord. Adéu l’emprenyadora salmòdia catalana, legalista i punyetera, visca el txacolí i la franquesa. España serà basca o no serà, semblen bramar els lleons de la Carrera de Sant Jerònimo. I es que todo tiene un límite: no anem a comparar els bascos amb el catalans. Diu el tòpic que España mai ha sentit Catalunya com sent el batec del nord, el seu arcaic misteri, la fúria. Potser sí. Tot i que la Corona d’Aragó podria ser, i ha sigut en breus etapes, el ying del yang español, Madrid s’aliarà amb el diable si convé per reforçar la seva centralitat i hegemonia política i econòmica .
Aquest nou viratge español ens posa encara més en front de la realitat anunciada. No pararan fins que ens aplanin del tot amb la colonització lingüística ( en això hi dediquen grans i terribles esforços com menystenir les més de 600.000 firmes de la ILP Televisió Sense Fronteres) perquè la llengua és el darrer baluard del catalanisme, el seu signe d’identitat que, malauradament, a altres pobles ibèrics els hi costa mantenir tant viu. Pel que fa a l’economia la situació ja fa temps que s’ha descarat.
Només ens queda per saber si l’Artur Mas té fons suficient per muntar una segona festa al Majèstic, una festa alternativa com la que proposa Laporta amb CiU, ERC i Solidaritat.
