Plana un altre tarannà en els mitjans, com si ja s’hagués produït el relleu. Per la tranquil·litat ambiental que es respira hom arriba a la conclusió que no hi ha por a cap harmaguedon. El globus de la tragèdia es va desinflant, la dreta catalana ha començat una governació silenciosa amb el suport de les enquestes i les consignes opositores i anti tripartit ara només transporten rumors i càrrecs. Som en aquella hora tranquil·la del posar-s’hi bé.
Tampoc sembla que regni aquella tensa inquietud d’abans de la tempesta. Fins i tot es detecten petits fragments amables i referències objectives a l’obra del govern d’esquerra en alguns textos publicats. Notes funeràries d’elogi. N’hi ha que ja troben a faltar el somriure peculiar del President, com si ja no hi fos, i d’altres amb inquietud professional rumien de què parlaran quan els suggestius elements del tripartit siguin substituïts. En mig d’aquesta calma només destaquen els cants virils dels galls electorals que saluden el dia de l’urna que ja despunta a l’horitzó.
Sí, s’ha acabat una etapa política amb personalitat pròpia i passi el que passi, tot serà d’una altra manera perquè l’alternança és un peix que es porta l’oli. I ara tot sembla indicar que toca passar del fregit al bullit i això no implica res més que un canvi en el sabor de la notícia, unes altres textures dietètiques en el consum de les opinions i comentaris. Un altre govern aportarà la seva personalitat al règim informatiu que hauran de seguir els ciutadans. Si amb el tripartit hi ha hagut barra lliure a partir d’ara, mani qui mani, es procurarà que imperi el bufet ben endreçat i la cocacola zero. Del fum als locals tancats ja se n’encarreguen els españols a partir de gener.
Recordo una referència del Ramon Barnils al canvi traumàtic dels hàbits. Amb l’arribada dels franquistes a Barcelona, deia, els costums republicans no es van modificar de manera radical sinó que el nacional catolicisme va tardar un temps a envair tots el espais de la vida quotidiana. L’any 1939 encara es podien veure parelles d’enamorats agafats pel coll i fent-se petons als llavis pels carrers de la capital de Catalunya. Però cinc anys després les coses ja havien canviat i a la missa obligatòria les dones havien de seure als bancs de l’esquerra i els homes als bancs de la dreta. Hi havia un mantra infantil: nens i nenes, el dimoni al mig. I res de comportaments escandalosos pel carrer.
