“Catalunya pot fer el ridícul i som molt a prop de fer-lo, perquè som més a prop d’una Diputació general que d’un país amb futur“. Pronuncieu aquestes paraules. Pura música. Sí amics, és cert. Oficialment la temporada està tancada i no hi tornem fins que comenci el futbol, però cal fer una excepció. Fa quatre dies estava mirant la TV amb el meu gat i van començar a sortir dolents de tot tipus celebrant el nou finançament. Per citar-ne alguns, els presidents extremenys, manxec o andalús, els Ciudadanos, Miquel Iceta, l’eco-nulitat del congrés i, de sobte, per sorpresa, ERC, snif.
Un cop més, com correspòn a la subnormalitat democràtica que vivim des de fa 70 anys -2 caps d’Estat en aquest període, sense parangó a nivell mundial-, ha estat el President de la institució més respectable del país el que s’ha vist obligat a posar els punts sobre les “i”s. I no només: el possible successor comença a fer mèrits per aspirar al càrrec, i a ell li correspòn la paternitat de la més planera explicació sobre la nova ensulsiada, citant Astèrix: “Después de beber una copa llena de la supuesta poción mágica de Panorámix, el centurión Caius Bonus se dispuso a levantar un menhir gigante para comprobar si su fuerza era sobrehumana. No pudo. Probó con una piedra menor. Tampoco pudo. Realizó diversas intentonas con piedras cada vez más pequeñas hasta que, al fin, consiguió levantar un minúsculo pedrusco. Contento, el centurión proclamó que finalmente había obtenido el secreto de los galos y todos los romanos se abalanzaron sobre la marmita a devorar la poción“.
Només amb aquests dos precedents ja n’hi hauria prou per qualificar de magnífic l’estiu protagonitzat pels dirigents de Més Que Un Club i, fins i tot, aplaudir-los si es posessin a contractar rèmores com Salgado, Tamudo o el mateix DiStefano. Però no és el cas. A més de respondre com cal a llurs obligacions polítiques, la directiva culé ha deixat els analfabets funcionals de la premsa esportiva barcelonina durant més d’un mes sense una sola novetat, sense un sol tema del que parlar, amb unes xifres de vendes més esgarrifoses que la llista de baixes de subscriptors de l’Avui i, el que és més important, mostrant la seva indigència mental en tot el seu esplendor davant les horterades galàctiques dels nostres enemics.
No és que haguem de respectar que els nostres enemics es dediquin a “il.lusionar” l’afició. A aquestes alçades de la peli, ja tots sabem quina classe de cretins són els capaços d’il·lusionar-se amb les foteses de la premsa esportiva estival, i és més: qualsevulla junta seriosa hauria de tenir entre les seves obligacions desil·lusionar aquesta melé de monguers. Per tant, quan veiem que els nostres enemics s’il·lusionen, tenim dues opcions. Primer, actuar com a persones racionals i alfabetitzades, i cel·lebrar el deute gegantí que arriba amb la Segona Galàxia. Segon, ofegar-nos en el vòmit del propi complex d’inferioritat tal i com han fet els que l’any passat exigien la dimissió de Laporta.
Sí, és dur. Fa molta calda. El Barça de Cruyff, Laporta, Txiki i Guardiola ha fet un any estratosfèric, tancant boques i deixant la credibilitat de molt cretí a l’alçada del seu (inexistent) criteri. I a sobre, ni una pobra cortina de fum per anar piulant. En aquest sentit els planyo, sí. Ha de ser molt dur repescar el sinistre personatge que, acompanyat pel mític Moi -el qual hauria de tenir lloc al Museu Blaugrana- perquè surti a dir que la temporada és gràcies a ell i que les votacions van ser fraudulentes, però que no pot dir per què perquè “li va dir un amic i és l’amic el que ho ha de dir, però això se sabrà o no se sabrà si ho tapen etc.etc.”. Per no parlar dels dos tertulians del monàrquic i nacionalista Grupo Godotis que l’altre dia es tiraven els plats pel cap acusant-se mutuament, amb el cervell fos pel desgast, de portar un mes dient el mateix sobre el cas Eto’o. Els pobres encara no saben si han de criticar els bons per vendre Eto’o, per vendre’l a baix preu, per no treure-se’l del damunt o tancar la paradeta i tancar la boca després de la manera com es van cobrir de glòria l’estiu passat.
Per tots aquests motius, aplaudim amb entusiasme la política de fitxatges d’enguany del Barça. És més: demanem que, en la mesura del possible, i aprofitant que l’equip ja està prou fet, la junta esperi un altre mes abans de fer les incorporacions, i que aquestes es realitzin, com correspòn a persones amb criteri com les que menen el club -Gora Txiki!-, sense tenir en compte la pressió de tota aquesta colla de gamerussos que no fa sinó encarir els jugadors.
Bon estiu de nou, i no oblideu repescar el video del cruyffing d’Iniesta al camp del Chelsea.
