Les eleccions autonòmiques, inscrites a la tercera divisió regional de la democràcia española, origen causal segons ells de la “ruïna” econòmica d’España, no haurien de ser, al meu humil parer, una peça tant clau del nostre futur. Són unes eleccions magnificades per una falta d’acord nacional i en bona part una trampa parada a la ciutadania. L’engany bàsic rau en la naturalesa de les reflexions publicitàries a les que es veurà sotmès l’electorat: Votaràs un partit que obeeix el que li mana el Psoe? Permetràs que Convergència mercadegi a Madrid en benefici seu exclusivament ? Vols la independència, ja? Creus en aventures que no porten enlloc? Deixaràs que Catalunya posi en perill la unitat d’España?
Tot gira al voltant d’una mateixa qüestió, l’encaix amb España i aquest tema sense cap mena de dubte està dat i beneït de manera irreversible per la mateixa España, pels seus poders fàctics. Ho han demostrat amb polítiques concretes per activa i per passiva: aquí tots sabem que a España ens hi volen lligats de peus i mans, lobotomitzats i com un més de la tropa, sense especificitats ni mandangues, amb el dni en la boca i la letra del himno no hace falta memorizarla porqué no tiene. Ens volen españols i punt. I ja no es tracte d’autonomisme, ni de federalisme, ni de regionalisme sinó del neo españolisme pur i dur, com el que ha exhibit la roja (per cert, denominació hispano daltònica atès que en realitat la roja és blaugrana).
Davant d’aquest panorama, tota la ideologia, filosofia, metafísica, èpica, propaganda o estratègia destil·lada en alcohol electoral, per molt graus que se n’obtinguin, per fort i convincent que sigui l’slogan, només tindrà uns efectes narcòtics i temporals a part de la ressaca preceptiva: un cop passades les eleccions, hagi guanyat qui hagi guanyat, els catalans tornarem a trobar al davant el mateix mur de sempre però més descarat encara. I el que resulta més pesat i emprenyador, haurem de tornar a començar un nou cicle.
Kavafis
Em permeto anar a Kavafis per entendre el que ha passat últimament. No al Kavafis del viatge a Itaca que no deixa de ser, aplicat a la nostra història, la patètica apologia d’uns viatgers coratjosos que fa anys que viatgen en cercle. No, anem al poeta neogrec quan en un moment de la seva vida descriu on ha anat a parar per desgràcia:
Sense cap mirament, sense dolor, sense respecte
m’han bastit a l’entorn grans i altes muralles.
I m’estic a aquí i em desespero.
No penso en res més: aquesta sort em devora el pensament,
perquè tenia tantes coses a fer, allà a fora.
Ah, quan construïen els murs, com no vaig fer-hi atenció!
Però mai no vaig sentir la remor o la veu dels qui els bastien;
sense jo adonar-me’n em van tancar lluny del món.
Les eleccions autonòmiques formen part d’aquests murs i els partits catalans, sobiranistes, independentistes i els ciutadans que representen haurien d’assumir aquesta realitat fastigosa en sí mateixa i profundament antidemocràtica, que fa mal als ulls i a la sensibilitat però que és perfila nítidament com una realitat altament perillosa per a la nostra supervivència, com a poble, com a cultura diferent i com a identitat europea: el diàleg amb España s’ha acabat, ara ja no és més que una qüestió de força i coratge. I si això és així, dividits ens poden vèncer.
