Confirmat, s’ho han pulit tot (veure explicació a Vilaweb): el problema no són només els articles anulats sinó sobretot la interpretació que es fa de la resta dels articles. I algunes interpretacions, i per tant retallades, qüestionen elements tan crítics com la normalització lingüística a les escoles, apart de confirmar que el finançament de l’Estatut (ja de per sí insuficient) no serveix o que no existeix l’obilgació de conèixer el català a Catalunya.
Aquest Estatut és la fi d’una etapa: marca claríssimament els límits de l’autogovern de Catalunya. Als que li estigui bé això i una mica més, cap problema, però als que no, que tinguin la valentia de dir com Jefferson (7 mesos abans de proclamar la independència dels Estats Units):
Believe me, dear Sir: there is not in the British empire a man who more cordially loves a union with Great Britain than I do. But, by the God that made me, I will cease to exist before I yield to a connection on such terms as the British Parliament propose; and in this, I think I speak the sentiments of America
El lideratge no és fer i dir les coses quan hi ha una majoria, sinó fer i dir coses les coses que necessita la scoietat i fer que aquestes idees guanyin i siguin majoritàries. O reconèixer i dir “volia A però és impossible, l’únic que podem fer per garantir el benestar de la nostra societat i la pervivència de la nostra nació és anar cap a B”.
I sí, aniré a la manifestació, però la resposta de veritat ha de venir del Parlament. Fets i no paraules: els diputats i membres del govern que es manifestin, que actuïn en conseqüència. I els que anem a la manifestació no ho oblidem, i quan toqui votem en conseqüència.
Tenim el dret i deure de decidir: ara toca decidir.
