He estat dubtant si escrivia aquest article o no. Però és que no puc més. Seré groller però crec que l’ocasió ho mereix: estic fins els ous de veure com tothom s’apunta a bombardejar TV3 i l’Info K (fins i tot el Gran Wyoming) pel reportatge sobre un grup de nens que van anar a la Via Catalana.
Primer de tot, els catalans mateixos ens hem de treure l’estigma que els nens no poden ser independentistes. No és cert. Ho poden ser, com ho són els nens que creuen en Déu, els que fan música perquè els pares ho volen o els que fan Karate perquè els pares ho volen. La socialització primària d’un nen és el que construeix la seva personalitat i la socialització primària és la família. Si els catalans encara existim és justament gràcies a aquest traspàs de generació en generació de les conviccions que som un poble amb identitat i que tenim una cultura pròpia.
Cal que comenci pel començament? Ho faré:
Avui dia, la gran totalitat dels estats del món es basen en una premissa: un estat = una nació. Quan aquesta no s’acompleix és quan apareix una clivella difícil de resoldre: una part del territori que és i se sent nació reclama un estat per sobreviure. A Europa hi ha Bascos, Gallecs, Catalans, Flamencs, Escosses, Gal·lesos, Venecians i molts d’altres amb aquest problema.
I doncs, què entenem per a Nació? Doncs un grup de persones localitzades en un territori geogràfic determinat que comparteixen un sentit de pertinència que els cohesiona com a poble, arrelat i articulat, sobretot, a través d’una cultura comú. Catalunya és una nació i, com a tal, actua sota aquest principi de cohesió social i cultural. I el poble no el formen només els individus majors de 18 anys. Són els nens, els avis, els nouvinguts, els grans i petits, els alts i baixos, els grassos i prims els blancs i negres. Tots. Tots vol dir que els nens també. Per la mateixa norma de tres, haurien d’haver criticat aquella senyora de 102 anys que va anar a la Via Catalana, al·legant que podia patir demència senil i estava allà per influència dels seus fills. Va home va!
No hi ha un adoctrinament dels nens. Hi ha simplement una expressió cultural, una transmissió de cultura, de valors, de tradicions: hi ha un POBLE.
O potser tots els pares haurien de parlar en anglès als seus fills? Potser parlar-los en català és condicionar-los a que estimin una llengua que no té un estat que la protegeixi i, per tant, s’estiguin construint futurs independentistes. Haurien de deixar de donar pa amb tomàquet als seus fills portar-los a ballar hip-hop en comptes de fer castells i esperar el Pare Noel i cremar el Tió.
I un be negre! Estic més que fart de la manipulació que patim des d’Espanya. El pitjor de tot és que molts catalans s’ho empassen i creuen que els nens no haurien d’haver sortit al reportatge.Com que no? Per què no? Un esdeveniment de ressò mundial, històric, portada a molts mitjans internacionals, en un informatiu per nens per què no hi ha de sortir? Jo he vist en aquest informatiu que han tocat temes de ressò internacional com les eleccions dels Estats Units o l’accident de tren de Galícia. Doncs la Via Catalana és notícia també. Que van ser els de TV3 els qui els van penjar les senyeres i estelades i qui els van pintar la cara? No.
TV3 va copsar la realitat d’un país que és mou i lluita. Va retransmetre una imatge festiva, de compromís amb el propi poble i d’integració social, on unes famílies participaven amb alegria a una cadena humana que serà recordada durant segles als llibres d’història moderna.
Catalans, no us deixeu entabanar per les mentides d’Espanya. Ens atacaran per tots costats i faran servir els recursos més baixos i mesquins perquè tenen por.
I si ells tenen por vol dir que justament anem en bon camí.
