La caverna està gairebé tan eufòrica com quan fa tres anys celebrava el triplete para el futbol español. Eufòria immensa de l’entorn brunètic cavernari i de tot el nacionalmadridisme celebrant el tretzè títol de champions amb indissimulada i sincera alegria. Bé, ja se sap, qui no es consola és perquè no vol i …y a ti te encontré en la calle. Excuses de mal pagador davant una insuperable demostració del millor Barça de la història, oferint el millor futbol espectacle possible, en el millor escenari possible, davant el millor adversari possible, contra el millor entrenador possible i amb el testimoni impagable de més de tres-cents milions de teleespectadors.
Un extraordinari espectacle futbolístic i un comportament impecable d’ambdues aficions, dels dos equips, dels dos entrenadors i fins i tot de l’equip arbitral. Un homenatge al futbol com feia temps que no es veia en un rectangle de joc i una exhibició de fair play que ha enterrat definitivament el vergonyós episodi d’antifutbol, antiesportivitat i antitot que ha protagonitzat el Maligne del Ser Superior i el seu entrenador Llourinho a les recents semifinals d’aquesta Champions. Homenatge al futbol que ha rebut el reconeixement unànime de tota la pensa mundial a excepció del sector més recalcitrant de la caverna i la seva guàrdia pretoriana o Central Lechera.
Allau d’elogis d’una premsa mundial que no ha estalviat qualificatius a l’hora de descriure l’espectacle ofert pels homes de Pep Guardiola: Simply de best, l’Obra mestra del Barça de Guardiola, Fantabarça, Trop Beau, Amos de Europa, Hay un Dios, !El Amo!, Ninguno como el Barça, El Planeta es del Barça, Ninguno como el Barça, i un llarg etcètera. La premsa mundial parlant amb admiració del Barça. I també un article de lectura obligada que ens arriba via @jordisoler twitter: Fantastic Barça & Fergie Restore Faith In Football amb paràgrafs com aquest:
Ferguson’s response certainly stands in stark contrast to the disgraceful attitude of José Mourinho after the first leg of Real Madrid’s Champions League semi-final against the 2011 winners when the poisonous Portuguese coach dragged the sport into the gutter by claiming that he would be ashamed to win the title after what happened in the Santiago Bernabeu when the referee legitimately sent off Pepe for a dangerous challenge and his own players were banned from venturing out of their own half, o aquest:
Pep Guardiola summed up the mutual respect between the two camps after the match with his first gesture being to shake his counterpart’s hand despite the euphoria of his second Champions League win and to claim in the press conference that it was “the greatest of honours,” to be told by the Manchester United manager that his Barcelona side was the best he had come across in 25 years of management.
Tercera temporada d’excel·lència futbolística amb el mèrit afegit d’haver superat quantitat d’obstacles que ni la ment més perversa i retorçada hagués pogut mai imaginar i, a sobre, amb el plus d’haver de pair la incomprensible actitud de 35000 sossi propietaris que en un rampell d’alienació temporal transitòria van entronitzar com a president aquest home de palla al servei del Cerdanyaberg i la caverna godòtica, Alexandre Sandrusku Rosell, incapaç d’articular tres frases seguides sense fer-nos passar vergonya aliena o a fer zàping convulsivament. Un Sandrusku que, no sabem si a través de Viagogo o a través dels compromisos institucionals dels quals continuem sense saber-ne els criteris de distribució, s’ha permès convidar i concentrar a Londres un petit exèrcit de nunyistes i neonunyistes amb el Josep Lluís al capdavant. El Núñez assistint novament a una final europea coincidint amb el retorn de la gent normal. Un Núñez prèviament ensabonat a les pàgines de la Vanguardia per aquest gran guru de l’antiguardiolisme anomenat Enric Bañeres. Ensabonada, massatge i tergiversació inclosa de la recent història blaugrana. Un Núñez, per cert, al que se li demanen vuit anys de presó en l’anomenat “caso Hacienda” i del qual encara s’espera sentència malgrat el temps transcorregut.
Tercera temporada d’en Pep i primera d’en Sandrusku. Un pusil·lànime Sandrusku que no dona la talla i un Pep majestuós que ha triomfat malgrat l’incompetència manifesta del nostru president i del qual no podem evitar seguir desconfiant després d’escoltar l’avis públic del Pep a les declaracions post partit de la final de la Champions referides a Leo Messi i els futurs fitxatges: El nos da la diferencia, podríamos competir, pero él nos da el salto de calidad. Messi es único, irrepetible, lo que tenemos es que esperar que no se aburra y que el club le rodee de jugadores para que esté cómodo.
“We love football”
