Tot i que caldria una recensió faré només una breu ressenya d’estiu d’un llibre francès que parla de les relacions culturals a escala mundial. Mainstream, enquête sur cette culture qui plait a tout le monde (editorial Flamarion). És un treball de Frédéric Martel basat en enquestes massives, que ha tingut una bona acollida arreu. Amb aquestes dades objectives Martel descriu el panorama de la guerra cultural que s’esdevé al món en el camp de batalla del soft power ( http://www.guernicamag.com/interviews/777/how_soft_is_smart_1/ ).
Segons l’autor els nord americans apliquen criteris específics i innovadors en el desenvolupament d’una estratègia per a guanyar, mantenir i explotar els mercats culturals. El seu sistema de combat soft consisteix en una utilització racional de les cultures nacionals i no en un extermini més o menys subtil de les mateixes. Per una banda les controlen de ben a prop i en tenen tota la informació atès que les consideren una font d’energia creativa i per l’altra les usen de vehicles d’uns valors que són a la base de la rendibilitat de la seva activitat, uns valors que penetren millor en els mercats regionals si van a l’empara de la cultura nacional original de la zona. Un exemple seria el que fem aquí amb les grans pel·lícules de les majors doblades al català (doblatges que, vistos des d’aquesta perspectiva amical, haurien de sortir-nos gratis i fins i tot amb algun benefici directe o col·lateral).
Sembla irrebatible que a tot arreu el consumidor cultural ha tingut en compte com a mínim dues cultures, la seva pròpia i la nord americana però actualment la competència atrau focus emergents de fabricants de productes culturals globals. Telenovel·les brasileres, Bollywood, els mexicans amb Televisa, Al-Jazeera a Qatar… I totes aquestes fonts tenen darrera poders financers que han decidit des de fa temps jugar fort en el combat silenciós del soft power.
Caragols a la madrilenya
Fredéric Martel especifica al llibre l’abast de la macro enquesta realitzada. Estem parlant de 30 països i 150 ciutats del món! Aràbia Saudita, Argentina, Bèlgica, Brasil, Cameroun, Canada, Xiae ( i Hong Kong), Corea del Sud, Dinamarca, Egipte, Emirats Àrabs Units (Dubaï), Españae, Estats-Units, Ιndia, Indonésia, Israel, Italia, Japó, íiban, Mèxic, Palestina, Qatar, Xèquia, UK, Singapur, Syria, Thaïlandia, Turquia, Venezuela i Vietnam.
L’índex del llibre Mainstream explica que Martel va passar per España el 2009 i va fer l’enquesta a tretze professionals. Els va triar de Telefònica (Madrid), l’Ambaixada de França (Madrid), Cuatro tv (Madrid), EUNIC-European Union Network Institute Culture (Madrid) , AFP -France Press ( Madrid), Casa Asia (Madrid), PRISA (Madrid), IESE Business School (Madrid), Casa América (Madrid), Sogecable (Madrid), Madiapro (Madrid) i Bureau Export (Barcelona).
A part del Bureau Export que és una empresa de difusió de música francesa sostinguda al 50% amb diner públic de l’estat francès, sense representant a Espanya i amb un delegat a Barcelona, tots els criteris els va recollir de Madrid. D’aquí no va parlar ni amb l’Institut Francès ni amb Les tres bessones.
L’autor considera Mediapro, Casa Àsia i l’IESE Bussines School, com a empreses madrilenyes quan són entitats barcelonines. Els professionals que parlen en nom seu són, efectivament, de la capital d’España. En el cas de Casa Àsia el tema em sembla escandalós. L’IESE és navarrès tot i que té les arrels a Barcelona però Casa Àsia és una iniciativa internacional molt important creada aquí ( Generalitat-Ajuntament) i amb una honorable filial a Madrid que participa del consorci. Doncs amb aquell “desparpajo” que els caracteritza ja veureu – i tant de bo m’erri- que acabarà sent una iniciativa meravellosa d’ells i possiblement afeblirà els orígens i el sentit per un afany centralista. De moment la web s’obre en castellà i Àsia ha perdut l’accent a la A.
És molt incòmode la falsa co-capitalitat Madrid-Barcelona. És una trampa. Tant incòmode i estèril com el bilingüisme d’una sola direcció. Fins i tot aquest llibre, Mainstream, que és un treball que pretén ser universal, a l’hora de fer el treball de camp aplica un sentit restrictiu respecte de les cultures històriques europees sense estat. Ho trobo impropi en un projecte que té com a principi la defensa de l’europeïtat.
Però hi ha francesos, amb tots els respectes, que es passen de centralistes i aquest n’és un cas. Són ells i un sector important de britànics ( The Economist, per exemple) que breguen amb l’energia de Madame Matignon per inflar la “grandeur” madrilenya estatal en detriment de les cultures regionals, claus de la nostra diversitat continental i espai vital per a nosaltres. El cas de l’ EUNIC España ( European Union Network Institute Culture) també resulta espectacular. Consultar una gent amb aquest esperit decimonònim diu molt poc a favor de la tria española de Fredéric Martel.
La web de l’EUNIC ( http://www.eunic-espana.eu/ )ens explica també amb “desparpajo” com es va fundar aquests institut.
EUNIC España se fundó en octubre de 2008 por el Goethe-Institut España, British Council, Institut Français de Madrid,Instituto Italiano de Cultura Madrid, el Centro Checo Madrid,el Foro Cultural de Austria, el Instituto Iberoamericano deFinlandia, la Alliance Française España y el Instituto Cultural Rumano de Madrid.
EUNIC España es miembro de la European Union National
Institutes for Culture.
EUNIC España es una red de organizaciones europeas cuya actividad se centra en el ámbito de la cultura.
I amb tot el cinisme diuen que la seva missió consisteix en:
· Establecer colaboraciones activas y redes entre los Institutos de Cultura nacionales de la Unión Europea (El Llull no hi és?)
· Mejorar y fomentar la diversidad cultural y lingüística y el entendimiento entre las sociedades europeas ( La seva web té deu idiomes però no el català).
Saqueig i no només al futbol
Compartir les idees i els projectes amb Madrid obre la porta a un saqueig a mig termini. La seva capacitat d’inversió, les ambaixades que hi tenen seu, el suport oficial centralista, l’afany i capacitat emprenedora dels joves professionals propis i adoptats, el menyspreu que demostren a tots els nivells públics i privats des d’aquells organismes i entitats que estan sota la seva direcció envers les altres cultures del territori que no sigui la castellana o en castellà… tot plegat, fa aconsellable que l’aventura del soft power l’emprenguem amb les nostres eines, el nostre finançament, el nostre talent i amb els peus clavats a terra.
Qualsevol altre plantejament és un fre a la sobirania cultural, una pèrdua d’energia que ens pot costar la supervivència i una demostració de la banalitat política que s’ha instal·lat respecte de la cultura popular a casa nostra. Hem de començar a prendre’ns seriosament la cultura que agrada a tothom, tant seriosament com ens prenem la cultura que agrada a uns quants.
(Pròxima entrega: Albert Garcia Espuche versus Braveheart)
També toca el tema : http://in.directe.cat/francesc-bellmunt/blog/2781/mala-herba
