EMPRESES RESPONSABLES

Fa molts anys s’estudiava que l’objectiu de les empreses era obtenir beneficis. Sortosament, a mi ja em van ensenyar que a més d’aquest n’hi havia un altre que havia de ser tant o més important: perviure en el temps. Van passar molts anys entre una i l’altre concepció de la funció de les empreses, però a la fi es va poder fer evident que si no s’hi sumava la segona finalitat, les unitats empresarials només es podien considerar òrgans especulatius. Però a més, aquesta cerca del manteniment de les empreses al llarg del temps com a meta, va tenir més importància del que aparentment podia significar.
Aquest segon objectiu va implicar introduir en la filosofia empresarial el concepte de sostenibilitat, és a dir, actuar estratègicament per obtenir rendibilitat a curt, a mig i a llarg termini, sense comprometre la viabilitat futura dels negocis. Si la majoria dels responsables de grans empreses dels darrers vints anys haguessin tingut clars aquests conceptes tan simples, ara potser no seriem on som. Tindríem les empreses més sanejades, millor diversificades, més ben dimensionades i amb el grau d’elasticitat necessària per afrontar amb més garanties les crisis cícliques o les estructurals com l’actual. La gran majoria hauria reinvertit gran part dels beneficis en elles mateixes, per fer-les més fortes i competitives, i no en d’altres sectors d’inversió ràpida i benefici fàcil i abundant, com el cas del sector immobiliari; o en luxosos cotxes, apartaments i altres bens de luxe per als seus propietaris o màxims executius.
Injustament, aquests darrers anys s’ha parlat molt del que han fet malament, en general, les classes treballadores (endeutament excessiu, nivells de consum insostenible…), però s’ha parlat molt poc del que han fet malament, també en general, les empreses, o millor dit, els empresaris. I ara, aquest judici esdevé imprescindible, atès que la gran majoria d’administracions públiques han optat per mimar l’activitat empresarial mitjançant la reducció de càrregues administratives, legals i laborals perquè el més aviat possible tornin a generar ocupació. I no ho critico, al contrari, però com a ciutadà exigeixo transparència i sobretot retorn, resultats. Perquè si s’és capaç d’inclinar tant la balança en favor dels ocupadors, reduint drets i ingressos als treballadors i posant fins i tot en escac el necessari i urgent increment del consum intern, és que ha de ser possible la seva justificació en termes socials. Sinó, simplement seria un excés de corporativisme i de favoritisme cap a un petit segment de la nostra societat, influent, això sí.
Com a forma de fer visible i evident aquest “retorn social”, potserha arribat el moment que les empreses ampliïn les seves dues finalitats clàssiques amb una tercera:  la d’aportar quelcom a la societat, implicant-se socialment i contribuint a millorar-la en la mesura de les seves possibilitats. Però seriosament i d’una forma militant, i no com una acció més del marqueting ambiental o social a la que ens tenen acostumats especialment les grans empreses multinacionals. I seria especialment oportú fer-ho en aquests moments, atesa l’especial sensibilitat cap a les empreses que les nostres administracions tenen des de fa uns anys. Seria una forma d’agrair i retornar a la societat aquest tracte.
Per exemple, més enllà de les pràctiques que permet la nova reforma laboral o, per extensió, el conjunt de polítiques conservadores dels últims temps, les empreses podrien actuar d’acord amb uns codis interns o pràctiques laboralment responsables. No és cap quimera; la majoria d’empreses podrien assumir unes pràctiques de relació amb els seus empleats que milloressin en molt el que les polítiques públiques determinen (retribucions, participació en el resultats de l’empresa, flexiseguretat laboral…). Com també s’acabarà demostrant quan es comprovin els efectes de la darrera reforma laboral, avui i a curt termini els “nusos” de les empreses no són precisament les qüestions laborals sinó la manca de consum i de crèdit.
A més, les empreses que ho fessin tindrien una consideració i un reconeixement davant la societat que les acabaria beneficiant, ja que aniria en sintonia amb les noves sensibilitats socials que la crisi ha provocat: l’anhel d’un futur que permeti viure amb un mínim de dignitat, amb les mínimes desigualtats socials possibles i amb un exercici més humà del rol de la ciutadania.