Els partits polítics del futur: la generació NESP

 
Vivim immersos en un període de transformacions socials i econòmiques d’una extraordinària fondària i d’un llarg abast. En la majoria de casos, ni en som conscients ni crec que tinguem la capacitat o la perspectiva suficient per poder adonar-nos del seu calat. I ja se sap, sense consciència no hi ha necessitat. Sense la percepció de que el que hem de fer que esdevingui ha de ser radicalment diferent del que hem tingut, o de que no ens vindrà res de bo si no fem cau i net en l’orientació del sistema econòmic o en el replantejament de valors socials, és gairebé impossible posar la llavor per un futur sostenible socialment i econòmica.
 
Sense voler entrar a definir quines són aquestes transformacions, el que sí que em comença a quedar clar és que si es vol que el sistema polític – l’actual o el que es defineixi de cara al futur – segueixi sent el menys dolent dels sistemes possibles, però sobretot, segueixi sent útil per a dotar de la màxima harmonia possible la governança de la nostra societat, cal transformar moltes realitats ja.
 
Ara, la percepció ciutadana cada cop més estesa no és aquesta. Cada cop hi ha menys confiança en el sistema polític, en el sistema econòmic, en la nostra organització social i en la capacitat de cadascun d’ells i d’ella de donar resposta satisfactòria a les necessitats col·lectives de la nostra societat. I òbviament, encara menys a les individuals.
 
No pretenc esbossar cap camí orientat a trobar la connexió entre la nostra societat i els canvis socials i econòmics que ha d’afrontar, només intento fer una petita reflexió al voltant de com han de canviar unes organitzacions clau perquè això pugui acabar passant: els partits polítics.
 
Per tant, d’entrada accepto i assumeixo la seva utilitat present, però sobretot futura, tot i reconeixent que com moltes altres estructures de la nostra societat, aquests han d’experimentar uns profunds canvis i transformacions que els portin a seguir mantenint la connexió amb la ciutadania i la seva finalitat social.
 
Com tot en la vida, el que acaba sent determinant per executar qualsevol canvi són les persones, i més concretament, les seves capacitats, la seva sensibilitat i la seva predisposició. I només és amb una gran dosi de cadascun d’aquests factors, que es pot acabar arribant amb èxit al final d’una transformació; primer necessària i finalment útil.
 
Però és ben cert que només amb això no n’hi ha prou. Primer cal definir “que” s’ha de canviar i posteriorment fer l’exercici corresponent que esdevingui en el “com” ho canviem. I és aquí on aporto la meva reflexió.
 
En funció de les transformacions a què hem anat fent referència, totes les organitzacions socials estan abocades a canviar els seus esquemes de funcionament, els sistemes de relacions i els processos d’execució si es volen adaptar a les noves dinàmiques socials que s’han anat generant darrerament. I els partits polítics especialment, perquè la base actual de la seva desconnexió amb la societat són precisament els “nusos” que s’han acabat instal·lant en la seva estructura de funcionament d’una triple forma: esquemes de funcionament obsolets, immòbils i rígids, acceptats com a dogmes de fe i mancats durant molts anys d’una revisió crítica; sistemes de relacions internes i amb tercers excessivament jerarquitzades i fins un punt despòtiques; i finalment, processos de presa de decisions o de funcionament en general cada cop més complexos, mancats de la més elemental practicitat i eficiència i que semblen tenir, coma finalitat primera o única, que tot es mantingui sempre igual i que tothom mantingui el seu ascendent en l’organització, en tingui dret o no, s’ho hagi guanyat o no.
 
Per tal de fer-ho possible, un cop definit el què cal canviar, hem d’entrar en el com. I bàsicament, es tracta de repensar cadascun d’aquests tres nivells des de l’òptica de l’eficiència, de la transparència, de la generositat i de l’interacció.
 
S’ha de començar des de zero i afrontar la reconstrucció dels partits de baix a dalt, entenent que el nucli important i originari de l’activitat d’un partit polític és la seva base i no l’aresta “aristocràtica” que, independentment de disposar d’una organització més o menys participativa o assembleària,  acaba dirigint aquesta amb una acumulació de vicis i amb una desconnexió amb la base i amb els objectius i valors propis.
 
En aquest sentit, el desplegament de la corresponsabilitat entre els que tenen la missió de liderar qualsevol nivell i els seus “administrats” en tots els àmbits d’activitat, pot ser un exercici interessant per mantenir la tensió de l’organització i prevenir l’aparició de la desconnexió per causa de perdre contacte amb la realitat.
 
S’han de definir esquemes clars, senzills i sense duplicitats, definint d’una forma precisa les funcions de tothom, i amb una facilitat per fer-los adaptables a les necessitats de cada moment. Que tinguin vocació de permanència, però que quedi reconeguda la seva capacitat elàstica per canviar si canvien determinades circumstàncies. En definitiva, per fer-los dinàmics i eficients d’una forma permanent, que no sigui que la rigidesa de les formes impedeixi evolucionar el fons.
 
S’han d’establir sistemes de relacions horitzontals, basats en la confiança i la cooperació, on les baules de la cadena s’ocupin estrictament per meritocràcia i on tothom, absolutament tothom, tingui reconegudes unes funcions d’acord amb les seves capacitats i el seu ascendent entre la gent implicada directament en el projecte i entre els que conformen l’entorn.
 
I com hem dit, processos àgils basats en la corresponsabilitat, en la nitidesa de la seva funció i en l’eficiència organitzativa. I sobretot, amb la consciència de que aquests processos han de distingir-se per la bidireccionalitat, element que ha d’acabar promoventla identificació i implicació de tots els membres del col·lectiu, on quedi meridianament clar que els drets i els deures de pertinença són iguals pel qui té la responsabilitat de coordinar i establir objectius i pel qui té la funció activa de contribuir, mancomunadament i anònima, a fer possible aquests objectius.
 
Tornem a les persones, que com hem dit són un element indispensable perquè les coses canviïn. Dèiem que han de tenir tres característiques per garantir el canvi: capacitats, sensibilitat i predisposició. Han de ser persones preparades, que entenguin la magnitud del problema i el repte al què s’han d’enfrontar i, sobretot, amb força i ganes de moure les coses.
 
Per això el títol d’aquest escrit és el que és. El futur dels partits polítics passa per la generació NESP (persones que tinguin clar que cal generar nous esquemes, sistemes i processos).