Primer de tot donar la benvinguda oficial i felicitar públicament el fitxatge del nou crack del Rival Petit, el camarada Messi Més pel seu sensacional debut aquest proppassat cap de setmana. El debut arriba amb la temporada començada, però amb una capacitat d’adaptació a l’alçada d’en Secs Cesc Fàbregas i, n’estic convençut, amb ganes de brindar-nos moltes tardes de glòria. Malgrat la seva extraordinària crònica sobre l’assemblea de soCiUs compromissaris, no puc evitar, abans d’endinsar-me pels viaranys infectes de la caverna godòtica, referir-m’hi lleugerament donat el fort impacte emocional que m’ha provocat la visió parcial de l’assemblea.
Més de trenta anys (30) de soci de l’ex-Més-que-un-club i mai he tingut la sort o la desgràcia de sortir elegit com a compromissari. Tampoc mai n’he estat observador ni he vist gaire reportatges. El record que tenia més fresc a la memòria era el de l’assemblea de l’any passat -primera d’en Sandrusku- on hi ha un parell d’imatges que encara no m’he pogut treure del cap: 1) la de la imparcial, objectiva i professional exposició del representant de la franquícia auditora KPMG i el seu exercici de tunejat -altrament conegut com a comptabilitat creativa i/o enginyeria financera- dels resultats del darrer exercici comptable 2) la covarda actitud i patètica imatge del nostru president aixecant la papereta en blanc a la votació sobre l’acció de responsabilitat com a culminació de tot un procés de setmanes d’intoxicació i criminalització de la gestió de l’anterior directiva.
De l’assemblea d’enguany també em quedo amb un parell d’imatges. Una de concreta i una de més general. La concreta no és altra que l’esgarrifosa imatge de veure el secretari pantene Freixa com -via pinganillu– donava instruccions al porter de discoteca de maremàgnum a l’hostessa del micro per retirar la paraula -per poc no li trenquen el braç- al soci que preguntava sobre Ailanto i els foscos negocis brasilers del president Sandrusku. La més general no és altra que l’espectacle generalitzat del frikisme imperant a l’assemblea. Una directiva en ple que no aprovaria el nivell C de català i una majoria de compromissaris que superaria -amb nota- el casting per un nou remake de la noche de los muertos vivientes. Amb l’honorable excepció, sigui dit de passada, del compromissari que proposava -amb bon criteri- que posats a demanar als culers com s’ha d’animar a l’equip, que també es demani desterrar els odiosos olés i les ridícules onades.
Crec que és materialment impossible que el perfil mig del soci blaugrana respongui a la imatge vista a l’assemblea. Estic convençut que els més de tres mil (3000) socis compromissaris absents de l’assemblea responen a un altre perfil molt més propi del segle vint-i-ú. Tanco la carpeta assemblea amb l’esperança que algún día aquesta directiva tingui un atac de lucidesa i decideixi tirar endavant algun tipus de reforma estatutària que deixi la democràcia al lloc que li correspon i arxivi per sempre més aquest denigrant espectacle de les assemblees a la búlgara. De passada, i pel mateix preu, que obrin la inscripció de nous socis a tots els siberians i a la resta de culers del món global i així evitin que aquesta endogàmia galopant actual acabi convertint en hemofílics i/o mongòlics les futures generacions de socis blaugrana.
Ja coneixeu la continuació. Una nova exhibició del Barça davant el pateti i una espectacular roda de premsa d’en Pep Guardiola que agafava en calçotets al president Sandrusku i a la directiva de la gent normal. A les edicions digitals de la Vanguardia i del Mundo Deportivo despatxaven la noticia amb tres miserables liníes al final de sengles cròniques del partit signades per la redacción i tampoc ens consta que a tv3 la nostra la seva li donessin el tractament adequat. Recuperats de la sorpresa inicial, no han necessitat ni vint-i-quatre hores per activar tota la maquinària -que no és poca- per sortit amb tota la artilleria a carregar contra les declaracions del millor entrenador de la història. La Vanguardia, el MD, Rac1, el Pelikano i tutti quanti. Carol, Nolla, Perearnau, Foix, etc etc etc i tota la nòmina de recalcitrants mourinhistes condemnats de per vida a patir l’escarni de la cruel hemeroteca. Pontificant sobre que pot dir i no pot dir en Pep Guardiola quant just fa quatre dies mantenien tot el contrari. Santi Trola Nolla, director del Mundo Vomitivo Sandritivo Deportivo, retratat i deixat novament en evidència per el gran Kantinu. I perdó per les tatxadures ratllades.
No cal ser cap expert per saber que el Barça actual, tan esportivament com econòmicament, té un valor infinitament superior al del Barça de 2003. Només determinades normes fora de tota lògica (valor comptable 0 dels jugadors de la pedrera) o el pervers sistema dels avals que, pretenent evitar la mala gestió dels directius en realitat està incentivant aquesta mala gestió (la venda, posem per cas d’en Messi generaria uns beneficis tan absurds com inimaginables). Si a sobre ho amanim amb unes gotes de sistema judicial espanyol, aleshores l’esperpent ja és de traca.
En Pep, un cop més, ha demostrat que està uns quants passos per damunt de les resta dels mortals i no només ha fet una defensa aferrissada d’en Laporta i l’anterior directiva, que també, sinó que ens ha deixat un discurs institucional insòlit en la llarga vida de divisions i guerres internes del enrevessat mon culer. Un discurs que les ments limitades i perverses d’aquesta llarga nòmina de fidels servidors de la caverna godòtica són incapaços d’entendre. Els ha faltat temps per saltar en bloc contra la figura d’en Pep, l’únic obstacle que encara els queda per recuperar el poder absolut.
I si us pensàveu que ja s’havia vist tot en aquest extravagant món de l’entorn blaugrana, esteu molt equivocats. En Joan sanjatypunto Gaspart acaba de declarar que no es partidari de retirar la demanda contra Jan Laporta. Sense paraules, ohygan!
