La capritxosa història ha fet que coincidís el final del mandat amb més èxits de la història blaugrana amb la sentència del Tribunal Constitucional que liquida definitivament les restes d’aquell prometedor estatut del trenta de setembre. L’estatut ja ha passat a millor vida i l’extraordinari llegat que ens deixa el president Laporta ha iniciat (les decisions preses el primer dia això ho semblen indicar) el viatge de retorn a la fosca i negra nit del nunyisme més esgarrifós. Un Laporta que començava el seu mandat l’any 2003 amb una herència a benefici d’inventari i un estatut que també començava a caminar l’any 2003 enterrant 23 anys de pujolisme, peix al cove i barretina.
Molts són els paral·lelismes entre aquests dos processos, però si alguna cosa tenen en comú és el mobbing a que han estat sotmesos per part del quart poder tal com es coneix al món anglosaxó, o de la caverna mediàtica com és coneix a casa nostra. Caverna mediàtica, no oblidem-ho, que inclou també la versió nostrada encapçalada pels monàrquics i unionistes del Grupo Godó, una caverna nostrada que, vista la deriva del Mundo Deportivo i de RAC1 i els seus colaboradors, gosaria qualificar-los com la pesta negra del segle XXI. Una pressió mediàtica que, un cop coneguda la clara victòria del Sandro Rosell, és indubtable que ha influït, i de quina manera, en el comportament del sossi tot i que –personalment- els consideri d’un coeficient intel·lectual lleugerament superior al dels homínids peluts de l’odissea 2001 que descriu el camarada Jan Urban en el meravellós post anterior sobre la metàfora del fèmur i l’estació espacial.
El que sí comparteixo totalment és la seva observació sobre les lleis de la història dictades pel cruyffisme-leninisme, inspirades en la nostra cultura nacional tan ben representada per les falles: nosaltres mateixos drecem obres gegantines per despres fer-ne un gran foc. No es pot resumir millor el comportament d’aquest país nostre. Un país que genera constantment una espècies d’anticossos per anar barrant el pas a qualsevol tímid intent en la direcció adequada. Ara li ha tocat el torn al Barça que, gràcies al sossi poruc, senil, acomplexat i permeable al bombardeig mediàtic, no ha suportat la pressió i ha posat en mans de la reacció l’extraordinària obra del president Laporta. Com també li ha passat a l’estatut i la seva constitucionalitat. Estatut pretriturat amb el fallo i pendent de triturar defintivament amb la imminent sentencia. Hasta aquí podiamos llegar, hooombre!
Però que no ens embauquin, els que ara lamenten amargament la sort de l’estatutet patena són els mateixos que es van encarregar de portar-lo ferit de mort fins al congrés dels diputats. La primera estocada gairebé mortal ja va arribar just el mateix dia 30 de setembre de 2005 en plena celebració per la seva aprovació. Quan tothom brindava amb cava per l’acord aconseguit, els diputats Iceta i Montilla (l’actual President de la Generalitat) estaven acabant de perfilar les 62 esmenes, 62! per presentar al tràmit del Congrés i facilitar la feina a l’Alfonso Guerra, garlopaire oficial i president de la comissió parlamentària. Pocs mesos després vindria una segona estocada encara més mortal. El famós sopar del Artur Mas amb la crème de la crème de la societat civil catalana on se li va exigir que tanqués urgentment el tema del finançamenrt. No ha transcendit si es referien al finançament de Catalunya o al finançament de Convergència. Aquí podeu llegir tots els detalls de la història i la foto del sopar, just quatre dies abans de la visita a la Moncloa -sense notari- i sense que hi hagi constància escrita del que s’hi va pactar.
Pel que fa al Barça, l’estratègia planificada per la caverna nostrada s’hauria demostrat infalible i d’una precisió gairebé quirúrgica. Pel que fa a l’estatut, en canvi, ni les successives retallades, ni els pactes vergonyants, ni els editorials conjunts haurien evitat que el pacte tàcit entre els partits espanyolistes i el búnquer judicial marmessor del atado y bien atado, hagi perpetrat un estatut de pa sucat amb oli. Els Godós reconquereixen el Barça però s’estavellen davant el Constitucional. Els que ens vam oposar a la retallada de l’estatut aprovat pel parlament i, conseqüentment, vam votar NO en el referèndum, no ens ve de nou aquesta retallada extra i ens fa una mica de pena veure com els membres més significats de la sociovergència posen cara d’indignats i volen escenificar una mena de front comú que no arribarà més enllà de la precampanya de les eleccions al Parlament.
Ens esperen temps difícils. Tornarem al peix al cove i tornarem a lluitar pels sots-campionats, per salvar temporades guanyant als merengues i per no fer enfadar a la caverna. I per començar ja han demanat perdó al president dels extremenys. Patètic!
I en quant a l’estatut, recordem-ho un cop més: CAP ESTATUT NO ENS FARÀ LLIURES!
I si teniu una mica de temps aprofiteu per assaborir aquest extraordinari vídeo, el llegat de Laporta, de més de 53 minuts emès el passat dia 30 de juny.
Al loro! i que n’aprenguin!
Signat: UG
