Si fossin un país, Ferrer seria fiable i avorrit, com Alemanya. Ingla seria traidor però agosarat, com els anglesos. Benedito seria com el Vaticà, expert a jugar a dues bandes. L’Alexandre seria Argentina, concretament l’Argentina peronista. El Grupo Godotis i la Brunete mediàtica que li fan la campanya serien Corea del Nord.
Si fossin un plat, Ferrer seria una contundent porcella. Ingla seria un plat d’ostres de les que poden fer pessigolles. Benedito seria una essència de mar amb efluvis de muntanya sobre base d’escuma de res. L’Alexandre seria un gat disfressat de conill, mentre la seva claca mediàtica seria el cambrer farsant que ens mirar d’entaforar el plat.
Si fossin una música, Ferrer seria el romanticisme alemany, amb el qual et quedes fregit zzzz. Ingla seria un ska d’aquests en què pots acabar magrejant algú o amb la boca trencada. Benedito seria la cançó comercial de torn que sona a tothora. L’Alexandre seria el mateix però amb ínfules de músic en plan Quintana, afalagat per la seva cort de pilotes.
Si fossin un jugador de futbol, Ferrer seria Eusebio, el nostre, capaç de complir amb els mínims amb decor. Ingla seria un Figo, amb el mateix tipus de mànager. Benedito seria un Denilson, i l’Alexandre seria Raul, amb el consabut Movimiento raulista donant la matraca.
Si fossin txatis, per últim, Ferrer seria la teva txati actual, amb problemes de rutinització i sense que es pugi albirar un horitzó millor. Ingla seria la que et va deixar plantat per un un milionari i que torna ara després de que el paio hagi quedat més arruinat que l’Ejpaña zapaterista i, això sí, donant-se-les d’important. Benedito seria un correu a la carpeta de spam que diria així: “Yo Nadia. Yo bonito grandes pechos caliente ganas concocerte. Yo mandar foto tú mandar 3,000 US$ para poder viaje conocernos. Besos quiero mucho tú“. L’Alexandre seria la típica amb “sorpresa”, que acabaria dient-te “no me llames Lola, llámame Ailanto“.
