Som a la part alta d’un conflicte nacional, en aquella zona en que una bona aliança val més que mil paraules. Som en aquell moment en que una defensa o una presa de posició respecte del bon fi que molts catalans desitgem pel nostre país significa incrementar-ne les raons amb aquell gruix d’ànimes imprescindible per obtenir l’èxit. En una paraula, necessitem. Però tot i que estem necessitats de suport sembla que Déu no ens vol trobar confessats.
No es tracte de reclamar que pels catalans ressonin les veus de Santa Caterina i Santa Margarida, aquelles que sentia la Pucelle d’Orléans en la seva lluita contra l’ocupació anglesa. Tampoc es tracte d’una súplica perquè se’ns enlluerni amb una arenga transcendent del caire,
And Crispin Crispian shall ne’er go by,
From this day to the ending of the world,
But we in it shall be remembered-
We few, we happy few, we band of brothers;
For he to-day that sheds his blood with me
Shall be my brother ( * )
Enric V – W. Shakespeare
Tampoc són tants els qui enyoren l’èpica de Santa Eulàlia, l’enarborar-ne exaltats el penó, però potser sí que molts catalans troben a faltar la companyia, la protecció, l’encoratjament, la confortació o en qualsevol cas la veu de la seva església central, explicitant que ho té clar – com tu ho tens clar- i afirmant que Catalunya té raó i dret de voler ser sobirana del seu present i del seu futur. Però companys i companyes això no és Polònia ni nosaltres som polonesos, malgrat la conya madrilenya , i la realitat és que a part de l’abat Soler, conseqüent i coratjós successor de l’abat Escarré, l’església ha esdevingut muda. L’ article de Xavier Rius a l’e-notícies ( http://blogs.e-noticies.com/punt-de-mira/sos_per_lesglesia_catalana.html ) ha llençat el toc d’alarma: el paper de la institució espiritual per excel·lència i per tradició a casa nostra no està sent decisiu a favor de les aspiracions democràtiques del poble català com ho ha estat sempre.
Una peça clau del catalanisme modern, l’esperit de l’abat Escarré, ha quedat relegada de bell nou a dalt de la muntanya. L’abat va ser qui va gestionar la nació des d’aquells cims en el pitjor moment de la nostra història, quan Catalunya patia els estralls de la pesta blava feixista. En aquell moment una part militant de l’església catalana va saber preservar, a Montserrat, com altres catalans ho van fer a altres indrets de més o menys transcendència i fins i tot en el fons de cors anònims, l’adn indispensable per a fer perdurar la nostra identitat com a poble.
Avui que el catalanisme viu en un positiu excés de vitalitat, reconstruïda gairebé al complert la nostra geografia nacional, ens arriba aquest silenci canònic des de la jerarquia catòlica catalana i aquest buit amplifica l’eco lúgubre de Rouco Varela i el seu entorn, el cop d’assot espiritual espanyol a la llibertat catalana.
_____________________
( * ) El dia de sant Crispí i Crispinià no perviurà des d’ara fins que el món s’acabi
sense que amb ell nosaltres siguem recordats, nosaltres pocs, nosaltres feliços pocs,
nosaltres colla de germans; perquè el que avui vessi la seva sang amb mi serà el meu germà.
