La capacitat d’intoxicació de la caverna gairebé no té límits. Manipulació, bilis i mentides, la seva divisa. Mentides repetides una i mil vegades per intentar transformar la realitat. Manipulació i mentides a la manera goebeliana amb el suport d’un grandiós aparell mediàtic en poder majoritàriament d’un neofranquisme cada cop més omnipresent i prepotent. Un no parar des del primer minut de la temporada que ha anat “in crescendo” a mesura que les opcions del Maligne per reconquerir la lliga eren cada cop més remotes. Una atmosfera encara més hostil durant les jornades prèvies a l’acumulació de partits del segle i que augmentarà a ritme de rècord fins que el Maligne caigui derrotat a la semifinal de la Champions i….a Wembley falta gent.
“Hasta que los matemáticas digan lo contrario vamos a luchar en Liga” així s’expressava un eufòric Mounrinho després de l’espectacular homenatge rebut a Mestallla on un indolent Blavència els va dedicar un passadís de 90 minuts. Final feliç de l’operació València. Una operació València que començava dies enrere quan la caverna intensificava la seva delirant pressió mediàtica just des del precís moment en que el Maligne arrancava aquell valuós empat a casa contra el Barça que el deixava en condicions de lluitar encara per la lliga i que continuava amb la final de copa per tal de recuperar el trofeu amb més prestigi del futbol mundial, el trofeu per excel·lència. Un trofeu guanyat a la pròrroga i amb una intensitat mai vista fins ara: el Maligne encerclant l’àrbitre protestant les faltes…a favor!. Una pròrroga que arribava, ves per on, gràcies a l’únic encert en tot el partit d’un arbitratge calamitós. O dit d’una altra manera. Si l’arbitre s’hagués seguit equivocant no hauríem arribat a la pròrroga.
Un èxit merengue i cavernari que venia precedit del temerari pronòstic del Sandro Porras, de l’apatia d’una directiva desapareguda i d’una premsa nostrada instal·lada en l’histerisme més incomprensible entestada en donar vidilla a un Maligne ferit de mort. Una premsa godòtica que demostrava no entendre absolutament res quan dies abans de la final, per exemple, encetava l’absurd debat sobre si el porter Pinto havia de ser el titular a la final. Un entorn que és incapaç de valorar el nostre estil irrenunciable. Un estil que ha demostrat abastament que és capaç de compatibilitzar espectacle, futbol exquisit i molts títols. Un estil que és l’enveja i l’admiració del futbol mundial i que ha convertit al Maligne en un equip trampós, perdedor i ploramiques. Tres anys continuats d’alegries per a satisfacció dels bons barcelonistes. Uns autèntics culers que mai dubtaríem d’un equip que empata al camp del Maligne tot sentenciant la lliga, ni dubtaríem d’un equip capaç de jugar una meravellosa segona part on només li van sobrar deu (10) centímetres per emportar-se la Copa.
Una Copa menor, dit sigui de passada, de la que anaven molt necessitats els seus legítims i genuïns propietaris i una derrota que ha fet sortir de la cova als pesos pesants del sandronunyisme per saltar com a feres ferotges a la jugular d’en Pep tot reivindicant un canvi d’estil, el joc directe i la patada a seguir. Pesos pesants encapçalats per aquest tenebrosos personatges com en Bañeres i en Carol que, amb el suport d’aquest antre de periquitos, monàrquics i espanyolistes del GG, es passegen per ràdios i teles per conspirar contra l’últim reducte del cruyfisme laportisme que no és altra que el gran Pep Guardiola, i preparar l’adveniment dels Clementes i Escolaris de la vida que com tothom sap són garantia de títols i espectacle. Uns tenebrosos personatges que esperen, com voltors famolencs, veure passar el cadàver futbolístic del seu abominat Pep Guardiola mentre la caverna d’allà segueix atacant per mar, terra i aire i el nostru president i la seva directiva ni esta ni se le espera.
I dit això ens venen a la memòria aquelles mítiques paraules del millor president de la història del Barça, l’enyorat Jan Laporta, en las que en un memorable discurs a l’assemblea de penyes ja avisaba d’aquells que si no hacen ver que son del Barça, no los leeria nadie, ni los escucharia nadie. Extraordinari vídeo que enllacem a peu de pàgina.
Però nosaltres, cruyfistes de tota la vida i guardiolistes des del del primer minut, seguirem fidels a la filosofia futbolística que ens caracteritza i ens refermem, a menys de 24 hores de la semifinal anada i tal com fèiem a la final de Roma, en no renegar de la figura d’en Pep Guardiola, el millor dipositari de la herència -actualitzada i millorada- del gran mestre Johan Cruyff, gràcies al qual “molts culés hem superat l’esperit perdedor, pessimista, pusil·lànime i derrotista que ens caracteritzava i ja podem anar per la vida futbolística amb optimisme, esperit guanyador i orgullosos de ser del Barça, amb un model de joc consolidat que és l’enveja de tothom i paradigmàtic del que entenem per futbol”
In Pep we trust!
