EL TERCER ESPAI

No haver pogut consolidar un tercer espai dins l’imaginari polític del nostre país no vol dir que no existeixi. Senzillament no l’hem sabut omplir. I no ens han deixat, tot sigui de pas.
No hem estat conscients que aquest espai no es pot construir a través de l’hegemonia de ningú. És tan necessari omplir-lo com ser conscient de que la seva característica és i ha de ser la seva diversitat.
Actualment doncs, l’espai existeix. Fragmentat i per tant feble. A l’espera d’una generositat absent a dia d’avui en tota i cadascuna de les forces polítiques, plataformes o moviments que el conformen sense ser-ne conscients. Ningú no podrà liderar-lo, i per tant no s’acabarà consolidant mai, si no ho fa des de la humilitat i el desinterès més absolut en el benefici que li pugui reportar aquest procés. Per tant, sobra el tacticisme, el partidisme i l’electoralisme. I falta visió estratègica, pensament a llarg termini i posar davant de tot l’interès del país.
El punt comú de tots els integrants que actualment desintegren aquest tercer espai és precisament que no encaixen ni en el primer ni en el segon. Que són conscients que cal construir una alternativa radical, que creuen que hi ha una forma diferent d’afrontar la nostra evolució com a societat que no passa precisament per l’alternança més o menys cíclica dels actuals dos blocs, ni per les receptes previsibles i immobilistes que uns i altres han anat generant, en un moment que costa distingir l’origen de l’autoria política de qualsevol mesura.
Aquest espai en construcció s’ha de fonamentar més en renúncies que en propostes. S’ha de buscar un lloc comú on cadascú hagi prescindit d’aquells elements que poden distorsionar, no només la convivència pacífica en aquest espai, sinó també la configuració de la nova societat catalana. Sense personalismes. Sense apriorismes. Sense dogmes inamovibles. Amb una mentalitat oberta als canvis. Només així ens podrem deslliurar de les barreres mentals que avui frenen la nostra reflexió col·lectiva i la cerca d’uns nous paràmetres i valors que facin avançar socialment i econòmicament el país.
Només podrem omplir l’espai si tenim la capacitat, entre tots, d’elaborar propostes radicals que substitueixin les teories ortodoxes que no ens portaran més enllà de repetir un cop i un altre els mateixos errors. És l’hora d’innovar políticament. En tots els àmbits. Desplegant la participació contínua, la coresponsabilitat i la cooperació com a forma de moure les coses.
Fent una mirada als resultats electorals d’aquestes municipals, aquest espai és nítid i clar i format per geometries variables. En alguns casos, l’espai és compartit per més d’una força política; en d’altres, i de forma alterna en funció de les diferents realitats territorials i demogràfiques, és ocupat per només una d’elles. I en molts per cap, quedant dissolt entre l’abstenció, el vot blanc o la resignació. Però en els que aquest espai és fort, s’aconsegueix obrir una escletxa d’esperança i trencar la dualitat del país. Si tinguéssim més espais d’aquestes característiques, forts i monolítics, la deriva conservadora que patim s’hauria atenuat dràsticament.
I no em refereixo a l’anomenat espai independentista. Per a mi, la independència del país ha de ser un fet encara més transversal que aquest tercer espai. Ha de quedar situat en un terme totalment aïllat de qualsevol partit polític. Ha de ser un patrimoni cívic de tots, al marge de l’acció de les formacions polítiques. Només així podrem afrontar amb garanties els reptes socials prioritaris que tenim damunt la taula. I són extremadament més greus i urgents que posar-nos d’acord en quina ha de ser la velocitat de la nostra independència. Només així podrem trobar els llocs comuns que aquest tercer espai necessita per ser viable políticament.
El tercer espai és social o no serà.