Ahir a la nit no m’ho creia. Es deia que el rei del Pop havia estat ingressat en estat crític a l’hospital de la UCLA a Los Angeles. Poc després, el diari digital americà TMZ assegurava que Michael Jackson havia mort per una aturada cardíaca a les 14:26 del 24 de juny de 2009. El geni de la música entrava així a la categoria de mite de la música si és que mai l’havia deixat. Una notícia que segurament consternarà tot el món independentment dels gustos musicals de cadascú.
Desapareix un home que només amb 6 anys ja formava part de la banda The Jackson Five i que amb pocs més ja esdevé líder d’una banda que sacsejarà el món de la música. Amb vint anys guanya el primer premi Grammy i és amb l’àlbum Thriller quan la seva carrera es veu catapultada cap a la llegenda de la música pop: 8 grammys i 8 discos de platí. Milions de discos venuts, centenars de concerts per tot el món i incontables guardons per al millor vídeoclip de la història. No hi ha dubte que en aquests moments ja és una de les grans icones de la música.
De mica en mica, però, la vida privada del geni del pop, les seves escentricitats i el canvi radical de la seva imatge passen pel davant de la seva obra i desencadena una mena corrent d’opinió que el jutja i el mostra com a un personatge encara més particular, estrambòtic i contradictori. A partir d’aquí la carrera de Michael Jacson comença a caure en picat fins que és acusat d’abusos sexuals a menors el qual mai va estar condemnat i que personalment sempre he pensat que mai va existir. La seva relació amb els infants, segurament gràcies a la Síndrome de Peter Pan que segurament patia, va desenvocar en tota mena de rumors i judicis en la societat puritana nordamericana i, de retruc, a tot el món. L’any 2001 publica el seu darrer disc, Invincible, que passa desaparcebut en un moment on la seva popularitat estaba ja molt tocada i es retira amb la seva economia personal molt tocada. Per redreçar aquesta situació, Michael Jackson tenia pensat tornar als escenaris d’aquí a dues setmanes a la ciutat de Londres, on anava a fer una sèrie de concerts que serien els darrers abans de retirar-se definitivament.
La tristesa és segurament l’adjectiu que defineix millor la vida d’un home de gran clarividència que va créixer i viure en un món irreal, ple de clarobscurs i incomprensions que, al final, s’ha desencadenat cap a allà on molts temíem. Potser ha estat víctima de sí mateix però també per una societat cruel que mai l’ha entès, un ésser controvertit encallat en una vida plena de talent però també amb grans problemes emocionals que l’han abocat a la incomprensió i a la voràgines cruel de l’opinió pública.
Tots agrairem tot el llegat que ens deixa i molts de nosaltres sempre entendrem la seva impossibilitat de no poder créixer i la necessitat de no engrisir i pansir amb l’edat com la majoria de mortals.
