A nou jornades del final de lliga, a tres setmanes de la final de la Dropo’s Cup i a punt de disputar el quarts de final de la Champions, ens arriba una altra absurda jornada de seleccions nacionals de futbol. Una altra patxanga classificatòria més. Aquest cop i principalment per la Uefa Euro 2012 i sense aportar, com és habitual, absolutament res al món del futbol professional. Com a molt contribuirà, en el cas del Rival Petit i en absència de crònica lliguera, a mamar-se-les dolces pel que fa al camarada Popota, que sense fotre brot es guanyarà les garrofes.
Tot i la creixent conscienciació de que el putu virus de les seleccions pot acabar amb el futbol professional, es troben a faltar dirigents -dels clubs més importants principalment- que no es limitin a criticar amb la boca petita la irracional situació actual i afrontin d’una vegada com frenar aquestes sectes insaciables i destructives anomenades FIFA i UEFA. Sectes que gaudeixen de la col·laboració inestimable d’un altre tipus de secta subsectes conegudes amb el nom de Federacions. Ja començaria a ser hora que aquests equips grans, que són els que faciliten els jugadors que integren les seleccions, tinguin alguna cosa a dir en aquest creixent negoci de les competicions internacionals. No pot ser que els clubs assumeixen inversions i riscos i que les regles del joc i els beneficis se’ls emportin tenebroses màfies organitzacions com la Fifa o la Uefa. Organitzacions amb un poder i una envergadura que fan molt difícil que a curt termini sigui possible la liquidació d’aquestes absurdes competicions entre seleccions estatals, que no nacionals, si exceptuem l’atípic cas de les seleccions britàniques.
Personalment soc contrari a les seleccions nacionals, però donades les dificultats objectives per liquidar l’estatus actual, caldria esperar dels nostres directius que, al menys, poguessin influir en condicionar les regles del joc (calendari únic global, lligues de 16 equips, etc.) i en participar proporcionalment de tots els beneficis generats. L’amistat i voracitat pels negocis que comparteix el nostru president i el tito Floren, podria facilitar aquest noble objectiu que de retruc contribuiria -i de quina manera- a que el Barça pogués afrontar amb total normalitat el pagament de les nòmines.
Deia que som contraris a les seleccions i, afegeixo, que també ho seriem encara que Catalunya fos independent, doncs tenim la la ferma convicció que el futbol professional s’ha de regir per uns altres paràmetres, dels quals ja en parlarem un altre dia. Però també conec molts catalans i catalans culers que, independentistes o no, els agradaria gaudir dels mateixos drets que tenen les altres nacions i, en aquest sentit es reconfortant comprovar com el negoci de Fifa i Uefa és directament proporcional a la proliferació de nous estats per a disgust de molts -encara- unionistes catalans que pensen que l’emancipació de les nacions del món es va acabar amb la independència de Portugal.
Només cal donar un cop d’ull a la pàgina de la Uefa i tots aquests unionistes i altres pessimistes de mena instal·lats en la creença que l’independentisme és una utopia, podran verificar com el mapa del món és d’un dinamisme que ni el ritme de la Shakira Ripoll.
Veiem-ho:
–La fase classificatòria per la Uefa Euro 2012 consta de 9 grups.
–Sis grups de sis equips i tres grups de cinc equips
–51 equips que amb els organitzadors Polònia i Ucraïna fan un total de 53 equips.
–Un total de 53 equips que corresponen a 50 estats.
–Onze (11) d’aquest estats -que no nacions- no existien abans del 1991 (Armènia, Azerbaidjan, Bielorússia, Estònia, Geòrgia, Kazakhstan, Moldàvia, Letònia, Lituània, Rússia i Ucraïna) Nacions que integraven la desapareguda URSS.
–Tampoc existien sis (6) dels estats que conformaven l’antiga Iugoslàvia (Bòsnia, Croàcia, Eslovènia, Macedònia, Montenegro i Sèrbia) I encara hi podríem afegir Kosovo, però no ens consta la seva participació.
–Dos (2) estats producte de la dissolució pacífica l’any 1993 de Txecoslovàquia (Txèquia i Eslovàquia)
–Els estats no quadren amb les nacions pel cas atípic de les seleccions britàniques (Anglaterra, Escòcia, Gal·les, Irlanda del Nord)
–També podem trobar la selecció de les Illes Fèroe que són unes illes autònomes de Dinamarca.
–I encara hi podríem afegir Israel, que no deixa de ser un estat fundat l’any 1947 o Noruega que es va independitzar pacíficament de Suècia l’any 1905
–I si el Vaticà tingués selecció nacional de futbol, també el podríem considerar ja que és un estat independent des de l’any 1929
Demolidores dades que confirmen que un estat català independent no és cap quimera ni utopia. La història més recent ens confirma que el mapa del món canvia constantment i que per la més elementals de les lògiques, Catalunya, amb selecció nacional o sense, no n’hauria de ser una excepció.
I mentre les dades parlen per sí soles, el govern dels millors segueix desaparegut en combat i sotmetent-se a les consignes retalladores del Gobierno de España. Un govern dels millors lligat a l’agenda d’aquest honorable pare de família, el Dioni de la Franja, que malgrat la seva tendència insidiosa i seguir líder a les enquestes, mai obtindrà un ministeri i ni tan sols l’ambaixada del Vaticà. Això sí, farien bé els de Convergència en plantejar-se quin poder hauria de tenir un partit que de presentar-se en solitari seria extraparlamentari. És més, si algun dia els convergents decideixen treure’s de sobre aquesta rèmora d’Unió, jo mateix, sense anar més lluny, seria capaç d’afiliar-me (màxim per dos anys) a Convergència Democràtica de Catalunya. Que els déus em perdonin.
I mentre esperem que això passi, ens arriba la notícia de que el Barça proposarà que no es fumi al Camp Nou. Això sí, es consultarà previament a l’assemblea de compromissaris com correspon a les decisions importants i no pas com altres qüestions menors i mariconades diverses pròpies del dia a dia, com ara la venda de la samarreta a la Qatar Sports Investments, exemplar organització de l’emir polígam, tolerant i flexible de la monarquia absolutista de Qatar.
Al parrot!
