Si com sembla hi ha una majoria disposada a donar-li un marge al candidat Junqueras caldrà que aquesta majoria militant reflexioni sobre el seu discurs i abans de consolidar aquest marge de confiança amb una decidida aposta electoral, per ell i la Marta Rovira al pròxim congrés d’ERC, mirar d’assimilar un tarannà políticament més complex del que aparenta. Per no reduir tot plegat a un passar el mal tràngol, caldria fer-ne l’esforç. No n’hi ha prou amb l’atracció que genera el model formal del candidat, un model d’inspiració frankliniana amb maneres tolstoianes. A més seria incórrer en un pecat de banalitat i una posada en evidència de l’anèmia emocional amb la que molts i moltes viuen la crisi post-tripartit si la majoria es conformés en quedar-se en un estadi groupie/mediàtic i no entendre que l’aposta política de l’actual alcalde de Sant Vicent del Horts respecte d’ERC – sempre des de la meva modesta òptica – és una aposta de gran calat topogràfic: crec que Junqueras -i en això no oblidem que s’ha criat enmig de la complexa trama viària del Baix Llobregat!- té la intenció d’obrir una pista forestal ideològica de llarg recorregut en territori republicà en la què a més dels arbres que s’han talat ja des de la primera pedra inaugural de les obres s’hi hauran d’afegir viaductes, túnels i, evidentment, peatges. Qui sinó pagarà “el gasto” d’un ambició tant premeditada? No estem parlant d’obres menors, de les que no cal llicència sinó d’accions 007 amb la mirada posada en l’estat propi, el liberalisme progressista i la socialdemocràcia. Això és el que em va semblar que propugnava integrar.
I dic això perquè en el discurs de les Cotxeres (Sants 13 de juliol d’enguany) el candidat Junqueras va situar com a eix vertebrador de la seva proposta programàtica la implantació d’un règim de bondat en el partit republicà. De fet la bondat com a valor no apareix massa sovint en els idearis progressistes d’esquerres. El valor de la felicitat en tant que dret sí que pren carta de naturalesa a la constitució dels Estats Units, per exemple, i l’estat del benestar també ha sigut un concepte literari transformat en principi polític socialdemòcrata, i més. Però en aquest àmbit civil, només els liberals progressistes, els més moderns, s’han atrevit a propugnar la bondat com a racionalitat dins de la seva teoria de la justícia.
Però he de confessar que quan vaig veure la paraula bondat flotant en mig d’una militància castigada per les lluites i els odis interns vaig tenir un primer imput cínic. Ja hi som. El concepte de la bondat com a resposta davant dels reptes de futur va semblar en primera instància d’una dimensió volàtil, boswèl·lida i balsàmica. Però passat el primer glop i contrastant la paraula bondat amb el conjunt del seu discurs vaig deduir que el candidat es referia a la bondat com una decisió transcendental voluntària i col·lectiva. Potser no gaires dels presents s’adonessin que el santvicentenc acabava d’ensenyar totalment les seves cartes, però cap pressa, ja se n’adonaran, espero, perquè el que vol Junqueres està sintetitzat en el concepte de la bondat entesa a la manera liberal progressista: bondat com a racionalitat.
Junqueras vol que els membres del col·lectiu Esquerra Republicana de Catalunya, ( militants, simpatitzants, votants) tinguin un pla comú, un pla racional de vida, en el que els objectius d’independència nacional, justícia social i equilibri personal es vegin impulsats per una aportació de recursos mentals, corporals, temporals i energètics garantits durant un cicle vital el més complet possible de manera racional o en el seu defecte de manera sensible. Aquesta concepció de la bondat racional, diu el manual, permet fer dos llistats fonamentals: un llistat de desitjos i un llistat de propòsits. I és per això que em va semblar força interessant el discurs. Em va interessar que un dels candidats a la presidència d’ERC es proclamés partidari de l’imperi de la bondat contra l’imperi del diktat.
S’han fet altres lectures eixelebrades del discurs de les Cotxeres i de la bondat, lectures annexades, plenes de la maldat típica i progre: deteccions ectoplasmàtiques d’inquisitorial germanor cristiana, bonesa escolta, ponts convergents i altres bla,bla,bla. Entendre el discurs des d’aquesta òptica és un error. De fet si Junqueres hagués pecat i el seu discurs hagués estat només banal i televisiu (cosa habitual en un procés electoral) i hagués parlat de la necessària bondat que ha d’orientar ERC a partir d’ara per quedar bé i subministrar làudan retòric a la castigada militància i no hagués parlat -tal com jo vaig entendre que ho feia- de la bondat com a racionalitat i com a transcendència democràtica imprescindible en l’acció política progressista, l’error comès amb la seva candidatura i el que quedaria per cometre amb la seva elecció seria letal per ERC, més letal del que va significar estar al costat de l’holografia Montilla en el darrer tram del segon tripartit. Letal, avui, vol dir perdre definitivament -o no recuperar mai més- l’hegemonia catalanista.
