Estreno bloc i per iniciar-lo m’he decidit a fer una sèrie d’articles dedicats al Pacte Fiscal, ja que és un tema d’actualitat, d’interès pel país i que marca clarament l’agenda independentista. L’objectiu d’aquesta sèrie és reflexionar i aclarir tot un seguit de temes al voltant de la proposta estrella de CiU per aquesta legislatura.
En aquest primer article pretenc demostrar que la proposta que ha aprovat el Parlament de Catalunya un 25 de juliol de 2012 no és res més que la repetició d’una demanda que s’ha plantejat en el debat polític català reiterades vegades, sempre amb el mateix objectiu, utilitzar-ho com a pastanaga electoral i sempre amb el mateix resultat, el fracàs.
Només cal agafar l’hemeroteca de El País i podem trobar-hi un article de 9 d’octubre de 1.996 amb un gran titular que diu “Pujol anuncia que reclamará en el 2001 una financiación semejante al cupo vasco”. Una altra cita interessant és la que podem trobar a La Vanguardia del 10 de desembre de 1.998. En la secció d’opinió hi trobarem un article titulat “El Pacto Fiscal que queremos” del Molt Honorable President Artur Mas, en aquell llavors Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya amb Jordi Pujol com a president. En aquest article Mas ja parlava de “…que la Generalitat recaude todos los impuestos del arco fiscal a través de una hacienda propia…”.
Per què doncs, si aquest era el projecte de CiU no va aconseguir-ho llavors, tenint una situació òptima, ja que governava la Generalitat i a més, sostenia el govern en minoria del PP a Espanya? L’article mateix ho clarifica quan diu “Avisamos con tiempo más que suficiente antes de iniciar cualquier negociación sobre el pacto fiscal, cosa que no ocurrirá antes del año 2000 o el 2001.”. L’explicació és simple, en menys d’un any tocaven eleccions i calia tenir una bona pastanaga electoral per tal de tenir garanties d’un bon resultat i així poder seguir governant 4 anys més.
Prova d’això és el fet que en el discurs d’investidura de 17 d’octubre de 1.999, el Molt Honorable Jordi Pujol, va situar aquesta proposta de Mas en l’eix central de la legislatura. Concretament en l’extracte del seu discurs hi podem trobar el següent:
“… És per això que l’objectiu, molt principal–repeteixo que molt principal, principalíssim–d’aquesta legislatura és un nou sistema de finançament, que, d’una manera substancial, incrementi els nostres recursos. L’objectiu principalíssim. És coneguda la proposta elaborada pel Govern de Catalunya- i, més concretament, del conseller Mas–per tal d’aconseguir aquesta millora. La recordaré, aquesta fórmula, ben breument. Primer: recaptació, per part de la Generalitat, de tots els impostos pagats a Catalunya. …”.
El resultat, de nou, fou que malgrat ser l’objectiu principal de la legislatura, 12 anys més tard encara estem parlant sobre el mateix.
Posteriorment vam tenir la saga de l’Estatut, la qual tots vosaltres ja coneixereu. El què potser no coneixeu en profunditat és el contingut del Títol VI de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 amb el suport de CiU, PSC, ERC i ICV (120 diputats d’un total de 135, és a dir prop del 90% dels diputats del Parlament). Aquest apartat que duia el nom de “DEL FINANÇAMENT DE LA GENERALITAT I L’APORTACIÓ CATALANA A LES FINANCES DE L’ESTAT” contenia una proposta a Espanya d’un model de finançament pràcticament idèntic al que ara s’ha aprovat novament, després de 20 mesos de legislatura.
En l’article 205 de l’apartat, amb el nom L’AGÈNCIA TRIBUTÀRIA DE CATALUNYA, hi podem trobar el següent:
-
La gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció de tots els impostos suportats a Catalunya corresponen a l’Agència Tributària de Catalunya, llevat dels de naturalesa local.
No massa diferent de l’apartat a, del punt 4 de la proposta de Pacte Fiscal de 2012:
-
La gestió tributària (exacció, gestió, recaptació, liquidació, revisió, sanció i inspecció) de tots els tributs suportats a Catalunya ha de correspondre a l’Agència Tributària de Catalunya, que n’ha d’ésser l’única administració responsable.
En un altre apartat del mateix article trobem:
-
L’Agència Tributària de Catalunya s’ha de crear per llei del Parlament i disposa de plena capacitat i atribucions per a l’organització i l’exercici de les funcions a què fa referència l’apartat 1. A aquests efectes, l’Agència Tributària de Catalunya i l’Administració tributària de l’Estat col·laboren i subscriuen convenis i fan ús dels altres mitjans de col·laboració que considerin pertinents.
A la proposta de Pacte Fiscal de 2012:
b) L’Agència Tributària de Catalunya ha de disposar de plena capacitat i atribucions per a l’organització i l’exercici de les funcions pròpies de la gestió tributària, i hauria de col·laborar administrativament amb altres administracions locals, estatals i europees, especialment en la lluita contra el frau fiscal.
En l’article 204 de l’Estatut de 30 de setembre es parla de les COMPETÈNCIES FINANCERES:
2. La Generalitat té capacitat normativa i responsabilitat fiscal sobre tots i cadascun dels impostos estatals suportats a Catalunya, en el marc de les competències de l’Estat i de la Unió Europea.
I a la proposta de Pacte Fiscal d’aquest any:
c) La Generalitat ha de disposar de plena capacitat normativa i responsabilitat fiscal sobre tots els impostos suportats a Catalunya, dins del marc d’harmonització fiscal comunitària, tot assegurant la consecució efectiva del principi de progressivitat fiscal en el sistema impositiu.
A l’article 207 de l’Estatut titulat “L’APORTACIÓ CATALANA A LES FINANCES DE L’ESTAT” s’exposa:
L’aportació catalana a les finances de l’Estat integra l’aportació a les despeses de l’Estat i l’aportació a la solidaritat i als mecanismes d’anivellament, d’acord amb el que estableix aquest títol.
Mentre que a l’actual proposta de Pacte Fiscal:
d) S’ha d’establir l’aportació catalana a l’Estat en concepte del cost de les competències o els serveis comuns i prestats que afecten Catalunya i que li són propis i en concepte de cooperació interterritorial. Aquesta aportació ha d’ésser revisada quinquennalment i acordada bilateralment amb l’Estat.
Finalment a la proposta de pacte fiscal en el seu article 209 titulat “APORTACIÓ A LA SOLIDARITAT I ALS MECANISMES D’ANIVELLAMENT” en el seu apartat d) especifica clarament:
d) L’aplicació dels mecanismes d’anivellament en cap cas no pot alterar la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes abans de l’anivellament.
Quelcom equivalent al punt 4.e de l’actual proposta de Pacte Fiscal:
e) A l’hora de determinar l’aportació catalana, Catalunya no pot perdre posicions respecte a la seva situació en capacitat fiscal un cop feta la contribució a la solidaritat. Els recursos a la solidaritat s’han de destinar als serveis bàsics de l’estat del benestar tenint en compte l’esforç fiscal.
Sembla doncs que la proposta aprovada pel parlament aquest 2012 no té cap mena de novetat destacable en relació a aquella que incorporava l’Estatut de 2005. Per què llavors hem estat 20 mesos per acordar el mateix que havíem acordat? Com pot ser que ens venguin que s’ha aconseguit un gran consens si ara el suport total a la proposta té només 83 diputats a favor en lloc dels 120 del 2005? Quin sentit té intentar negociar una proposta que ja es va intentar negociar amb una situació molt més òptima, pel fet que en aquell moment hi havia un govern del PSOE en minoria a Madrid, i ara tenim un govern amb majoria absoluta del PP?
I encara em faig una altra pregunta, si és tan important assolir l’Agència Tributària Pròpia tal i com ha dit reiterades vegades el President, per què quan teníem l’ocasió d’assolir-la al 2005, fou ell mateix qui, a esquenes del Parlament de Catalunya, la nit de 21 de gener de 2006 anà a la Moncloa a negociar amb nocturnitat amb Zapatero una rebaixa de l’Estatut que incloïa la renúncia a l’Agència Tributària Pròpia per acabar amb un Consorci entre l’Estat i la Generalitat?
En aquell llavors Mas va prioritzar el fet de pactar amb Zapatero que si guanyava les eleccions el PSC el deixaria sé president, demostrant de nou, que abans que el País, sempre ha avantposat els interessos personals i de partit. I que per ell, la ja reiterada proposta del Pacte Fiscal no és res més que una eina, una pastanaga electoral, per tal d’assolir i perpetuar-se en el poder. I no dubteu que tornarà a jugar amb la mateixa en el futur.
En propers articles seguirem analitzant i aprofundint entorn a la proposta estrella per aquesta legislatura (i com podem veure en moltes altres), la qual podem considerar i així ho mirarem de demostrar, que és una simple pastanaga electoral.
