Segurament en Koji Kondo és un friki. És probable que quan anava a l’escola era d’aquells que els altres nens observaven mentre menjava el seu bento ple d’algues seques, peix cru i salses salades a l’hora de l’esbarjo en un racó d’una escola de Nagoya, al Japó. Si els seus companys haguessin sabut que amb els anys esdevindria el músic més important de Nintendo, segurament l’haguessin tractat diferent. Doncs si sou d’aquells que els fascinen els frikis ja sabreu de qui es tracta. I per a mi és l’amo. Aquest homenot de 49 anys, doncs, tenia un dó especial. De fet dos: ser japonès i músic.
Doncs mira per on que ja fa dues dècades que escolto la seva música. Quant més la vaig escoltar va ser durant la dècada dels noranta, aquella dècada daurada per als que érem adolescents en aquells moments. La seva música era simple, feta tota amb sintetitzadors i es veu que era i és un músic respectat al seu país i fora d’ell. A part d’influències musicals directament vinculades a la música asiàtica, la seva música està influenciada pel jazz, el jazz llatí i la música clàssica, com també per la música de cinema. Possiblement ara és el compositor de música per a videojocs més important de tots els temps i, segurament, està més forrat que moltes de les estrelles del rock que s’arrosseguen pels escenaris mundials. D’entre les seves obres més destacades em quedo sense cap mena de dubte amb el Súper Mario World, una de les músiques més felices i alegres que he escoltat mai. Era la banda sonora del mític joc dels germans Mario que no parava d’acompanyar els lampistes per paisatges estranys, plens de xampinyons, bèsties assessines, monedes d’or i princesa inclosa. M’encantava, i segueix fent-ho, jugar a aquest joc, no només pel joc en si sinó per la seva música. Reconec que les úniques músiques que m’aporten una sobredosi de benestar i bon rotllo són també japoneses, però en aquest cas les de sèries de dibuixos animats com el Dr. Slump, Xin Chan i derivats. Genial.
